Participants: Sandra Bestratén, Francesc de Casacuberta, Oriol Cusidó, Ramon Graus, Anna Millet, Iris Moyés, Daniel Roig, Eva Tarrida, Marc Verdés, Emili Hormias (estudiants de l'ETSAB), Albert Cibiach (estudiant de l'ETSAV), Raül Parramon, M. Dolors Villanueva (estudiants de l'EUPB) i Andrés Daza Master. Per la contrapart, Sr. Faisal Cherradi (director del CERKAS) i Sr. Mbarek Ait el Caid (sociòleg, tècnic del CERKAS). Amb la col·laboració del Servei de Rehabilitació del Col·legi d'Aparelladors de Barcelona, el CCD-UPC, el Ministeri de Cultura del Marroc, l’Instituto de Cooperación con el Mundo Árabe, Mediterráneo y Países en Desarrollo (ICMAMPD), l’Ambaixada Espanyola a Rabat, l’EUPB-Solidària, el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i la Direcció General de Migracions.

Contrapart: CERKAS (Centre de Conservació i Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic de les Zones Atlàsiques i Subatlàsiques), d'Ouarzazat

Problemàtica: Les construccions de terra del sud de l'Atles estan en un estat d'abandonament preocupant pel que fa a conservació i, en molts casos, presenten un estat de ruïna que n’amenaça la integritat dels habitants. Els factors que han conduït a aquesta situació: són múltiples: l'emigració, la situació econòmica i social del país, la inadequació als estàndards dels habitatges actuals i altres problemes derivats del comportament dels materials de construcció d'aquestes edificacions.

Objectius: S'ha considerat prioritat establir mesures orientades a rehabilitar els habitatges i fixar la població en el seu lloc d'origen, mitjançant la reparació de les lesions estructurals i amb la millora de les prestacions de serveis a les comunitats. La consecució d'aquest fet comportarà efectes beneficiosos a tots els nivells, tot dignificant les condicions de vida de la població local. En els projectes de rehabilitació que es generin es tindrà molt en compte que la introducció de millores en les condicions de vida es faci de manera respectuosa amb el medi ambient.

Lloc: Tinerhir (Marroc)

Durada: Abril-desembre de 1998

Activitats: Preparació del Taller a Barcelona durant el mes de març i campanya de divulgació entre l'1 d'abril i el 15 de maig. Organització de les activitats a Barcelona, entre el 15 de maig i el 20 de juny, amb una formació específica dels participants en temes de construcció, arquitectura vernacular, aspectes culturals generals, idiomes, etc. Preparació dels treballs i coneixement preliminar de la zona per part dels participants a Barcelona, des del 20 de juny al 31 de juliol. Durant el taller, que ha tingut lloc de l'1 al 31 d'agost a Tinerhir, el grup s'ha integrat amb els professionals del CERKAS en la redacció d'un inventari urgent de les poblacions de la vall del Todra que servirà com a base dels treballs de "LOCALISING AGENDA 21". En l'inventari s'ha incidit molt especialment en els aspectes d'habitabilitat, grau de conservació, valors patrimonials i conflictivitat econòmica i social.

S'ha inventariat un total de 41 ksur i kasbes, s'han realitzat aixecaments gràfics del patrimoni arquitectònic més important i s'ha estudiat el fenomen de l'abandonament dels nuclis rurals. Aquest inventari permetrà al CERKAS plantejar estratègies de recuperació del patrimoni a escala global i local.

Com en anteriors tallers organitzats des del servei s'ha potenciat l'intercanvi d'experiències en l'aprenentatge de la disciplina de la rehabilitació d'edificis i el debat sobre la sostenibilitat. Hi ha hagut una tasca posterior d'elaboració de la informació recollida, el disseny i la publicació de material gràfic i audiovisual, i la divulgació dels resultats obtinguts a Barcelona 15 de setembre a 31 de desembre. Com a resultat dels dos primer tallers, s'ha preparat una exposició anomenada "Marroc presaharià. Hàbitat i patrimoni", que s'exhibirà a partir del mes de desembre de 1998.

Participants: Orlando Santana, M. Lluïsa Maspoch (UPC), Ángel Pérez Rodríguez, José M. García Arias (Universitat d’Holguín).

Contrapart: Facultat d’Enginyeria de la Universitat d’Holguín.

Problemàtica: En aquesta universitat cubana ja hi ha un grup amb experiència en temes de caracterització de materials plàstics, però ara per ara aquest equip té unes condicions força deficients per poder prestar serveis científicotècnics a les indústries del sector.

Objectius: Formació específica de l’equip de treball necessari i dotació d’alguns equipaments indispensables per a un laboratori de caracterització de materials plàstics que pugui respondre a les necessitats concretes de la indústria local.

Lloc: Holguín (Cuba).

Durada: 1997-1999.

Activitats: En aquest segon any d’execució del projecte, han continuat amb normalitat les activitats previstes, tant pel que fa a la formació del personal de laboratori com a la dotació d’equipament i material. En el primer aspecte, s’ha programat un curs sobre tecnologia de plàstics en què s’espera comptar amb la participació de 30 assistents (professors d’universitats cubanes i tècnics d’indústries dedicades a la transformació de material plàstics). D’altra banda, s’ha dotat al laboratori de dos instruments essencials: un espectrofotòmetre infraroig i un equip per mesurar l’índex de fluïdesa, amb diversos accessoris. També s’hi va subministrar una impressora.

Participants: Linda Aladro, Raquel Martínez, Daniel Redolat, Carlos Romero, Albert Pons, Alfonso Poveda, Silvia Sánchez (estudiants de l'ETSAV) i Pedro Lorenzo (professor de l’ETSAV).

Contrapart: ESTRATEGIA (Centre d'Investigació i Acció per al Desenvolupament Urbà), de Lima.

Problemàtica: El projecte integra i relaciona diverses activitats en marxa: d’una banda, l'aplicació concreta a temes de cooperació per al desenvolupament dels coneixements impartits en l'assignatura impartida a l'ETSAV, amb intervenció de professors i alumnes. D’altra banda, el coneixement directe i la participació en projectes de cooperació en el camp de l’arquitectura i l’urbanisme, tot intervenint en assentaments humans de l’entorn de Lima —amb greus problemes d’habitatge i de manca de solucions d’infrastructura i equipaments bàsics— i a altres comunitats peruanes que s’han vist especialment afectades pel fenomen d’El Niño.

Objectius: Formar en profunditat en cooperació per al desenvolupament alumnes seleccionats entre aquells que han cursat l'assignatura Arquitectura i Cooperació Internacional a l'ETSAV. Aplicar els coneixements impartits en l'assignatura a diversos projectes en funcionament o en estudi, en matèria d’infrastructures, habitatge i equipaments, i col·laborar amb les ONG locals responsables. Trobar solucions arquitectòniques vàlides per a diversos projectes impulsats per l’ONG Arquitectura Sense Fronteres (ASF) i col·laborar en programes de cooperació internacional des de la UPC i l'ETSAV.

Lloc: Perú

Durada: Gener a febrer de 1999

Situació: Els estudiants desplaçats han intervingut, entre d’altres, en les iniciatives següents

Participants: Jordi Torrades (administrador de l'EUPVG), Jaume Pérez, Xavier Ruiz (tècnics de la UPC) i Enrique Castro (professor IES de Pau i Solidaritat). Membres de GCAFE i de la comunitat camperola de Las Crucitas.

Altres participants: Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

Contrapart: Grupo Campesino Fénix (GCAFE)

Problemàtica: La comarca de Las Crucitas té una població de 600 habitants, un 48% dels quals és menor de 15 anys. Té una escola de Primària graduada (1r a 5è grau), però per estudiar la resta de Primària o Secundària l'alumnat s'ha de desplaçar a Niquinohomo, a 10 km de distància. Hi ha 5 aules amb 45 alumnes per aula i amb una manca del 80% de pupitres. No hi ha escola d'adults ni formació per a aquest col·lectiu. El servei d'aigua potable és deficient: solament en té un 30% de la població, la resta l'ha de comprar als seus veïns. Només un 35% dels habitatges compta amb d’energia elèctrica.

L'activitat econòmica és fonamentalment de subsistència. L'agricultura fa servir mètodes tradicionals per produir els fesols, blat de moro, melca, iuca, plàtans, bananes, alvocats, taronges, mandarines i mangos. La cabana de vaques, gallines, porcs i cabres s'aprofita per l'autoconsum de llet, ous i carn. La font bàsica d'ingressos de la població és la producció i venda de cafè. El seu problema principal amb és la manca de finançament per desenvolupar un tipus de producció que pugui fer als habitants sortir de l'economia de subsistència. Les necessitats prioritaries són, per les persones més grans de 15 anys, d'una banda la capacitació i la formació, i de l'altra, el finançament de la producció. Es necessita capacitació sobre agricultura tecnificada, sobre producció de rubros agrícoles no tradicionals. També demanen l'accés a capacitacions bàsiques per al seu desenvolupament personal i social, com ara formació sobre drets humans, organització de la comunitat, sindicalisme, assumptes municipals i formació bàsica sobre la família, en aquest aspecte amb prioritat per a la dona i a la infància, ja que la majoria són mares solteres.

Objectius: En primer lloc oferir programes de capacitació i mitjans a 10 famílies involucrades en el projecte, amb la intenció de facilitar un millor desenvolupament social i econòmic. Consolidar i donar suport a l'organització de les 60 persones de LasCrucitas. Facilitar la capacitació en matèria de drets humans, organització, sindicalisme, assumptes municipals, tècniques agrícoles i ramaderes i en tècniques educatives bàsiques. Donar suport a l'augment de la producció de cultius ja existents i afavorir la introducció de nous productes a la comunitat per diversificar-hi el consum i permetre’n la seva comercialització.

Lloc: Las Crucitas, Niquinohomo (Nicaragua)

Durada: 1 any

Altres aportacions: Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, GCAFE, Grup de Suport a GCAFE, AMPA del IES Manuel de Cabanyes.

Activitats: S'ha ofert formació a 54 persones en els tallers "Conozcamos las leyes laborales" i "Cultivo del café y de la pitahaya", a dos mestres populars en un curs sobre "Uso y manejo del material de alfabetización", i a deu persones com a promotores de capacitació. S'ha proporcionat material escolar a un grup de 58 alumnes. Amb l'ajut del CCD s'ha donat suport a la tasca de la contrapart GCAFE en la realització del projecte.

Situació: En l'actualitat ha augmentat fins a 19 el grup de famílies beneficiàries, 14 de les quals ja disposen d'un petit projecte productiu de cafè i/o pitahaya. Entre aquestes famílies s'han repartit 5.000 plantes de cafè i 1.000 plantes de pitahaya. Això significa que 128 persones s'estan beneficiant d'una millora de la qualitat de vida i de la seva dieta alimentària. Com a resultat d'aquest procés, els beneficiaris tenen més independència econòmica. El programa de capacitació d'aquestes famílies constitueix un element clau del projecte, ja que dóna el suport tècnic i d’organització necessari per a la introducció de millores en l'apartat productiu.

Participants: José Luis Cortina, Manuel Aguilar (professors de la UPC), Monir el Gharbi (alumne de doctorat de la UPC), Carlos Hoffman, Carlos Octavio (professors de la UFRGS) i Rubens Kautzmann (enginyer del Departament de Producció Minera del Brasil).

Contrapart: Laboratori de Processaments Minerals (LAPROM), del Departament de Metal·lúrgia de la Universidade Federal do Rio Grande do Sul (UFRGS), de Porto Alegre (Brasil).

Problemàtica: Prop de 15 milions de persones viuen avui en dia a l' Amazònia brasilera, dels quals, el 15% de la població activa es dedica a activitats d'extracció no controlades (garimpos). Aquesta activitat inclou pràctiques altament contaminant i extremadament perilloses per els ecosistemes i les persones que viuen d'aquesta feina. És el cas, per exemple, de la mineració d'or en garimpos utilitzant tècniques tradicionals en base al processos d'amalgamació amb mercuri, que són molt contaminant. Una gran part del mercuri és emès al medi ambient durant l'etapa de piròlisi de les amalgames i arriba a l'atmosfera. La resta és enviada en forma de mercuri metàl·lic als rius i sòls, per mitjà dels residus. Depenent de la seva disposició aquest pot migrar i distribuir-se en àmplies regions o bé restar pràcticament inalterable en les zones properes al lloc on es processa el mineral. A més d'aquest tipus de contaminació química, els garimpos representen un greu problema per als rius a causa de la gran quantitat de material en partícules que es produeix, fet que perjudica els processos de fotosíntesi del plàncton i causa una reducció del contingut d'oxigen en les aigües dolces. En l'actualitat, es creu que hi ha més de 2.000 tones de mercuri en les àrees fluvials, com a conseqüència directa de l'activitat garimpeira.

Objectius: Reduir l'impacte ambiental produït per aquestes activitats de mineria no controlades en als garimpos, desenvolupant processos alternatius simples i molt poc contaminants que contribueixin a minimitzar la contaminació de les fonts d'aigua i dels sòls i a reduir el volum de residus generats. De manera més específica, l'estudi està dedicat a la substitució de les tècniques usuals basades en processos d'amalgamació amb mercuri, amb la introducció de rutes alternatives simples de processament de minerals d'or que eviten l'ús de mercuri. També inclou la millora dels processos de concentració gravimètrica per a augmentar els percentatges de recuperació d'or, i l'avaluació i la implantació de tècniques descontaminants de sòls i afluents. El projecte pot ser entès com un projecte d'experiència pilot per governs locals i nacionals per avaluar propostes de modificacions en el processament de mineral utilitzant equipament simple. En una segona etapa pot possibilitar la creació de instal·lacions d'ús comunitari a l'estil de propostes plantejades en altres països iberoamericans. Finalment, possibilitarà avaluar l'impacte ambiental obtingut en substituir les tècniques d'amalgamació per tècniques de cianuració.

Lloc: Porto Alegre (Brasil)

Durada: 2 anys
 

Altres aportacions: Òptics x mÓn (5.454.474), contraparts (600.000), Districte XI (525.000), Ajuntament de Barcelona (404.428). A mes de les donacions particulars, l'equipament i el material emprat ha estat donat per les empreses següents: INDO (3.830.000), Òptica La Pobla de Segur (2.391.264), DOS RUS (720.000), Òptica San José de Salamanca (388.500), Òptica Sanabre (199.200), donació biselladora manual (167.500), Hans & Ruth S.A. (155.742), FRAMO (132.500), ALBOR (115.000), Fundació MAP (112.000), Fesan S.A. (110.500), Gadeni (100.000), Optim S.A. (100.000), Inter estuches (93.600), Kadima (58.500), Blanch (50.000), Italiana Ochiali - Ioloptica S.A. (50.000), Òptica Miratge (50.000), General Òptica (45.000), Centro Óptico Caren (37.500), Òptica Estepona (11.500), Nova Visión de Toledo (5.500).

Situació: En total es van atendre 3.086 persones. Els problemes per transportar la càrrega, totalment aliens a l'organització, van endarrerir el ritme de treball. La càrrega va arribar a Bòsnia tres dies desprès de l'arribada de l'equip, la qual cosa va provocar una lleugera disminució en el nombre de pacients atesos respecte a les previsions inicials. Tannmateix, tot el procés de treball es va dur a terme de la manera prevista, amb visites a cinc centres de la ciutat, entre els quals al Centre Mèdic de Mojmilo i el Centre de Cecs. La rebuda de l'ajut va ser molt satisfactòria i l'experiència dels anys anteriors va permetre resoldre ràpidament els problemes tècnics que van sorgir. Properament es posaran en marxa les accions de difusió del projecte, mitjançant exposicions, publicacions, informació als mitjans de comunicació i estudis de població.

Participants: Balong Polycarpe (alcalde de la Comunitat Rural de Nyanon), Pr. Gerard Michel (Director de l'Ecole Nationale Supérieur Polythecnique de la Université de Yaounde), Javier Donoso (enginyer cooperant d'Enginyeria Sense Fronteres), Eugenio Garnica González (estudiant de la UPC), Agustí Pérez Foguet (professor de l'ETSECCPB), Anna García i Teresa Fernández, (estudiants de l'ETSEIB).

Contrapart: Comuna de Nyanon

Problemàtica: Des de l'any 1988 la Universitat de Yaounde du a terme investigacions amb materials locals per a millorar les construccions. Fins ara han treballat amb materials sense coure, i hi ha obtingut uns bons resultats. D’altra banda, l'Associació Catalana d'Enginyeria Sense Fronteres (ESF) està finalitzant l'execució del projecte Escoles per a tothom al poble, un projecte de cooperació per al desenvolupament que consisteix en la construcció o rehabilitació de cinc escoles en els pobles de Nyanon, Logbikoy, Mbay, Nyahendel i Pendiki, al Camerun. Aquest projecte ha estat gestionat per un cooperant d'ESF sobre el terreny i per la contrapart local Association des Paysans pour le Developement Bissó (APD) de la regió. En la construcció de les escoles s'ha emprat com a material base el formigó, mentre que la coberta s’ha fet amb planxes d'alumini, material molt utilitzat a la zona. Cal assenyalar que la utilització del formigó implica alguns problemes, com ara no correspondre a la tecnologia local (als pobles es construeix amb poto-poto, una massilla d'argila i canyes) o suposar un cost molt elevat i greus problemes logístics. El formigó és portat des de Douala, on està la cimentera, i sovint es hi ha problemes de transport, a causa de l'estat de les carreteres.

Tenint en compte que en altres llocs propers s'està construint amb blocs de terra cuita (totxanes) es va creure interessant estudiar la viabilitat d'utilitzar aquesta tècnica en la zona de treball, tant per a futures fases del projecte en curs com per a la pròpia construcció d'habitatges de la població.

Objectius: Identificació de la tècnica constructiva actual del projecte Escoles per tothom al poble i dels mètodes constructius locals del districte de Nyanon. Anàlisi del mètode de construcció amb terra cuita i recollida d'informació sobre els forns existents a la zona. Establiment de contactes amb el Departament d'Enginyeria Civil de la Universitat Politècnica de Yaounde per a possibles relacions de cooperació tècnica en aquest tema.

Lloc: Regió de Nyanon (Camerun)

Durada: 10 mesos

Situació: Després d'analitzar el material recollit es va arribar a la conclusió que no és adequat, en les condicions actuals, construir forns per a la fabricació de bricks de terra cuita com a projecte de cooperació per al desenvolupament en cap poble on actualment es realitza el projecte Escoles per a tothom al poble. En primer lloc, per raons econòmiques, ja que el preu de venda de cada totxana sortiria a un preu prohibitiu per a qualsevol habitant de la zona, encara que l'explotació del forn no generés cap benefici. A tots els forns que es van visitar, la totxana de terra cuita tenia un cost superior a l'equivalent amb formigó alleugerit (que també resulta prohibitiu per gairebé qualsevol habitant de la zona), exceptuant el gestionat per un professor de la universitat. El fet que ell pugui fer tots els assaigs necessaris al seu laboratori i que utilitzi els seus coneixements tècnics sense comptabilitzar-ho com a despesa fa que no sigui un cas comparable a la resta dels analitzats. També cal afegir raons tècniques, ja que la major part de les totxanes de terra cuita observades tenen una qualitat molt deficient i presenten greus deficiències estructurals i d’immobilitat respecte de la humitat, com a resultat d'una cocció defectuosa (pel fet de la utilització de llenya com a combustible, la total manualitat de la producció, etc.). Un altre cop el forn gestionat per l'enginyer de la universitat era l'excepció, gràcies a la seva capacitat tècnica i a la utilització de mitjans disponibles als laboratoris de la universitat. Finalment, cal afegir-hi raons logístiques, atès que la construcció d'un forn a la zona no solucionaria totalment els problemes d'aprovisionament. Perquè aquest produís una quantitat de totxanes adequada a la seva capacitat, caldria que s'utilitzessin no només en el poble on fos construït, sinó a tots els pobles dels voltants, i això resultaria impossible a causa del deficient estat de les comunicacions.
 

Situació existent: Des de fa dos anys s'imparteix l'assignatura d'informàtica en alguns col·legis maristes del Paraguai (Horqueta, Coronel Oviedo, Caaguazú, Asunción). La formació del professorat en el camp de la informàtica educativa és escassa, de manera que no s’aconsegueix un bon rendiment de les instal·lacions existents. També cal obrir les aules d'informàtica a la resta del poble, tot oferint cursos d'informàtica bàsica i ofimàtica. El material, tant pel que fa a programes com a manuals és pràcticament inexistent. Els plans d'estudis de l'assignatura d'informàtica es fan en funció de l’escàs material existent i dels coneixements del professorat.

Objectius: Elaborar i mantenir un pla d'estudis comú a totes les escoles. Instal·lar programari educatiu i formar el professorat perquè el pugui usar, per a la formació des de l'edat de Preescolar (5 anys) fins el 6è curs (18 anys). Realitzar tasques de manteniment i renovació del programari i el maquinari existent. Identificar possibles futurs projectes en l'àrea de la informàtica educativa (connexió entre escoles, connexió per Internet, connexió per mitjà de xarxes escolars).

El resultat esperat és formar el professorat en recursos i material perquè puguin aprofundir l’ús de les aules informàtiques com una eina educativa i que aquests mateixos professors siguin els que mantinguin, millorin el pla d'estudis i l'adaptin a la realitat de les escoles del país.

Lloc: Horqueta, Coronel Oviedo, Caaguazú, Asunción (Paraguai)

Durada: 20 de juliol a 25 d'agost de 1998

Activitats: El treball realitzat a les quatre escoles, en una primera fase, va consistir en conèixer la realitat existent, a partir del treball amb el professorat, el maquinari disponible, els plans d'estudis utilitzats i els requeriments futurs. Posteriorment es va elaborar un nou pla d'estudis, adaptat a les característiques de cada col·legi, però seguint un esquema comú. Es van definir les millores en maquinari que caldria aconseguir. Es van introduir nous programes educatius i noves eines pedagògiques, i es va donar suport al manteniment general dels ordinadors. També es va oferir assessorament en la utilització de l’equipament informàtic per millorar les tasques de secretaria i administració dels col·legis.

Participants: Projecte realitzat per l’ONG TPD, constituïda a l’EUPVG. Es van desplaçar a Nicaragua Alexandre Ramon, Carles Quintana, Carlos Monterroso, Daniel González, Félix Orantos, Javier Escribano, Jordi Sollai, Orestes García, Raúl Martínez, Sergio Olite (estudiants de la UPC), Rafael Morillas (professor de la UPC), Eloy González, Miguel Ángel Tribaldo (estudiants de l’E.U. Salesians de Sarrià), Alejandra Martín i Inma Cañaveras. Van donar suport logístic des de Barcelona José Manuel Rivera, Montserrat Puertas, David Ferran, Gemma Rosa, Víctor Mateu i Oscar Balada, estudiants de la UPC i de l’EUSS.

Contrapart: Ajuntaments de Puerto Cabezas i León

Objectius: Informatitzar l'Ajuntament de Puerto Cabezas i muntar sis aules d'informàtica, tres a Puerto Cabezas i tres a León. Al mateix temps que es muntaran els equips informàtics, es formarà al personal necessari perquè puguin aprofitar al màxim les seves prestacions. S'espera que en un període de dos mesos s’haurà proporcionat la formació bàsica a prou personal com per garantir-ne l’autonomia pel que fa al funcionament i manteniment dels equips i les seves utilitats.

Lloc: Puerto Cabezas i León (Nicaragua)

Durada: Juliol i agost de 1998

Activitats: En la fase preparatòria del projecte, es recullen, revisen i reparen prop de 600 equips informàtics. Aquest material ha permès informatitzar les dues àrees més importants de l'Ajuntament de León, la creació de dues aules municipals de computació amb més de 30 ordinadors a Puerto Cabezas, la formació de 305 persones en aquestes aules, la capacitació de personal dels dos ajuntaments, informatitzar la biblioteca municipal a Puerto Cabezas, informatitzar la radio La Primerísima i la donació d'equips informàtics a dues universitats de Veneçuela. També s’han signat preacords de col·laboració amb les universitats UNAN, URACAN i CIUM-BICU. Tot i que s'ha constatat que dos mesos no eren suficients per complir tots els objectius plantejats, almenys han permès al menys finalitzar la primera etapa del projecte.

Participants: Adolf Sotoca Garcia, Joan Solà Font (estudiants de l'ETSAB), Antoni Lista (becari) i Xabier Eizaguirre (professor del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori de l'ETSAB). Hi participen les ONG MSF-Andalusia i Aigua pel Sahel.

Contrapart: Association pour le Progrés de la Region du Gouma (APRG).

Objectius: Replantejament parcial de l'estructura territorial que suporta la xarxa de pous d'aigua. Estudi urbanístic i social en tot l'àmbit d'afectació de les 10 hectàrees que Metges Sense Fronteres té a la ciutat de Bougandé. Es tracta de detectar amb el coneixement directe del lloc quines són les necessitats reals de la comunitat, apuntades per l'ONG local, i sobretot quina és la capacitat del mateix territori i quin tipus d'intervenció pot ser la més adient per al seu desenvolupament econòmic. Estudi sobre el terreny dels problemes constructius i de condicionament de les construccions rurals de Burkina Faso en l’actualitat. Per exemple, la cabana ramadera presenta fortes disfuncions constructives, a causa de la irrupció en la construcció tradicional de tècniques i materials aliens al país. Aquest fet ha afectat l'equilibri ecològic propi de qualsevol construcció tradicional i ha provocat un escalfament del sostre de les construccions i, per tant, de l'habitatge. Es tracta de recuperar el caràcter bioclimàtic de l'arquitectura tradicional a partir dels materials propis de la regió.

Lloc: Bougandé, a la regió de Gourma (Burkina Faso)

Durada: Juny i juliol de 1998

Participants: Teresa Rovira, Estrella Gómez (professores del Departament de Projectes Arquitectònics de l'ETSAB, Sandra Bestraten (estudianta de l'ETSAB). Edgardo de Luca, Jorge Galindez (professors de disseny arquitectònic de la Universitat de Córdoba), Miguel Martarena, Miguel Bartorila (arquitectes), Gustavo Boffi, Federico Facchín, Daniela Gargantini, María Fernanda Ortíz, Mariano Saravia, Carlos Villarroel (estudiants d’arquitectura de la Universidad de Córdoba) i la Municipalitat de Tilcara, a Jujuy, Argentina.

Contrapart: Facultat d’Arquitectura de la Universidad Católica de Córdoba

Problemàtica: Tilcara és un poble de fundació prehispànica de 3.000 habitants situat al mig d'un sistema de pobles que configuren la Quebrada de Humahuaca, a la vall del Rio Grande, que segueix el curs procedent de Bolívia i travessa els Andes. Els pobles de la Quebrada van sorgir durant la dominació hispana com a postas o llocs d'avituallament pels exercits espanyols que es desplaçaven entre el Virregnat del Perú i el de La Plata. Al punt de trobada entre el Rio Grande i el Huasamayo sorgeix Tilcara, en un triangle pla vorejat de muntanyes.

La seva problemàtica principal radica en la degradació ambiental provocada pel creixement i pel turisme, però també cal destacar-nd la manca de serveis i infrastructures i la degradació d'un patrimoni modest però de gran valor com a conjunt. D’altra banda, les dificultats orogràfiques dificulten el seu desenvolupament, i la força dels rius en època de crescudes destrueixen el poble.

Objectius: La principal finalitat dels estudis, demanats per les autoritats locals, és planificar el futur desenvolupament de Tilcara de forma que sigui respectuós amb l'entorn. El primer pas previst és la realització de l'anàlisi tipològica que permeti una projectació dels desenvolupaments futurs, ja que comencen a tenir problemes amb les noves edificacions per la manca de normativa concreta i de definició d'una tipologia constructiva amb futur. Així, amb el projecte d'aquest any es pretén estudiar la tipologia de l'habitatge a Tilcara per poder trobar una forma de subsistència de l'habitatge tradicional característic de la zona. Es tracta, per tant, de definir i realitzar un document sobre aquesta tipologia i, d’altra banda, de resoldre els problemes constructius i de creixement que les tecnologies actuals permeten solucionar, amb l’objectiu de mantenir-ne la imatge.

Lloc: Córdoba i Tilcara, a la província de Jujuy (Argentina).

Durada: 29 de novembre a desembre 1998.

Situació: Amb la programació i els objectius realitzats es considera finalitzat el Projecte de cooperació per al desenvolupament de Tilcara 1996-1998. La continuïtat del projecte, a partir d'aquest moment, serà a càrrec de la Universitat de Córdoba, que té prevista la creació d'una comissió que asseguri la realització i el seguiment dels projectes concrets que s’hi realitzin. A banda de l'assessorament als projectes o estudis realitzats conjuntament en el marc d’aquest projecte, es contempla la possibilitat de desenvolupar projectes concrets que han estat analitzats en l'estudi conjunt. En la càtedra de Projectes es preveu que es puguin incloure projectes de fi de carrera emplaçats a Tilcara, com un treball acadèmic que permetrà crear una cartera de projectes per al municipi.
 

Participants: Albert Prat Bartés, Xavier Tort Martorell, Pere Grima, Lourdes Pozueta i Antonio Delgado (professors del Departament d'Estadística i Investigació Operativa).

Contrapart: Facultat d'Enginyeria Industrial (ISPJAE).

Problemàtica: Com a conseqüència de les especials circumstàncies polítiques de Cuba i de la situació de crisi econòmica que pateix el país, l'activitat productiva està enfocada a resoldre els problemes més immediats de la població. L'esforç productiu es centra principalment en el sector agrícola, per a la satisfacció de les necessitats bàsiques, i en el turisme, per facilitar l’entrada de divises. En aquest context, la formació en recursos humans en el sector industrial i de serveis, com també la transferència de tecnologia, constitueix un factor bàsic per poder afrontar amb èxit el repte que es plantejarà en el futur: el desenvolupament industrial d'un país eminentment agrícola i turístic.

Objectius: La Facultat d'Enginyeria Industrial de l’ISPJAE i l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona els últims anys han anat aprofundint els seus vincles a partir de diversos projectes de col·laboració i intercanvis. Com a continuïtat d’aquesta cooperació es planteja una nova línia de col·laboració, de caràcter formatiu i pràctic, en dues temàtiques concretes: transferir eines per a la millora de la qualitat i el suport a la presa de decisions, i per a la previsió de sèries temporals. Aquesta acció es durà a terme mitjançant un programa específic de conferències, seminaris i taules rodones a tècnics i professors, que aplicaran les aportacions a centres industrials i turístics després d’una anàlisi prèvia de la situació i de les millores que cal introduir-hi.

Lloc: L’Havana (Cuba).

Durada: Juliol de 1998 a juny de 1999

Activitats: S’ha realitzat el primer mòdul previst en el marc del projecte, en l’àmbit del disseny d’experiments, s’ha impartit un seminari dirigit a professors del centre i a tècnics. També es va oferir assessorament en la utilització del paquet de programari estadístic MINITAB per a la realització de classes pràctiques d’estadística.

Participants: Olga Sanchéz, Irma Garriga, Maria del Mar Marco (estudiants de l’ETSAV). En el projecte hi participen Arquitectes Sense Fronteres, la Federació d’Assentaments Humans del Districte de Surco, les directives centrals dels assentaments i la microempresa Concremat.

Contrapart: ONG Estrategia (Centro de Investigación y Acción para el Desarrollo Humano)

Problemàtica: L’àrea metropolitana de Lima té una població de 2.420.569 habitants repartits pels seus barris perifèrics, i cada any ha d'absorbir 150.000 persones més que arriben de zones econòmicament deprimides. La capital té un total de 1.708.000 habitatges identificats, 307.440 dels quals no estan en bones condicions, a més d’haver-hi un dèficit de 1.080 habitatges. Actualment, tant les àrees urbanes perifèriques com les centrals i els centres històrics de ciutats com Lima pateixen un empitjorament progressiu que pot comportar el perill de col·lapsar-les. La tugurització és un procés generat per la població que necessita un espai per viure. Els assentaments humans són barris que neixen de l’ocupació de nous pobladors provinents d’àrees econòmicament deprimides en terrenys buits de la xarxa urbana. A banda de la mateixa tugurització, la manca d’espai disponible ha fet que els nous assentaments s’instal·lin en terrenys més degradats i amb forts pendents o perill d’inundació. Cal destacar la vulnerabilitat dels assentaments humans davant dels fenòmens naturals com és el cas d’El Niño: la destrucció i els impactes produïts en els anys 97-98 en habitatges o en infraestructures urbanes van afectar divuit comarques del país i un total de 107.527. El 75% estaven en àrees rurals i el 25% en àrees urbanes que acollien 548.569 persones; 9.608 habitatges van ser destruïts totalment, 21.697 van quedar no habitables, 31.944 parcialment destruïts i 44.728 habitatges lleugerament afectats. Els dos factors que provocaren aquesta situació van ser la precarietat constructiva de l'habitatge —es construeixen amb materials improvisats— i/o la seva ubicació inadequada respecte a perills naturals propis de la zona.

En l'assentament de Tejada Alta 33, situat en el districte de Surco, hi viuen unes 104 famílies. Aquest assentament l'any 1994 es trobava en una situació de tugurització infrahumana. Ara, amb la col·laboració d’ESTRATEGIA s’ha anat aconseguint la tinença en propietat dels lotes dins el marc d'un planejament aprovat, i també l'accés a les infraestructures bàsiques (aigua, electricitat i clavegueram). El problema bàsic dels habitants és la manca d’un habitatge digne, a causa de la impossibilitat d'accedir a cap tipus de crèdit i perquè no poden comptar amb una mínima assistència tècnica, a banda de patir les dificultats econòmiques pròpies de l'economia informal.

Objectius: El projecte es planteja facilitar l'accés a l'habitatge mitjançant la creació d'un sistema econòmic que permeti l'obtenció de petits crèdits, com també donar suport al sistema productiu amb la constitució de microempreses locals de producció de materials, promovent la participació de la dona. La participació dels estudiants de la UPC consisteix en oferir suport tècnic a l'execució de les obres i a dissenyar uns tipus de mòdul bàsic d'habitatge adaptats a les condicions dels lotes del districte de Surco.

Lloc: Assentament humà de Tejada Alta, al Districte del Surco de la ciutat de Lima (Perú).

Durada: A partir d'agost de 1998

Activitats: Es una primera fase es va conèixer in situ la microempresa CONCREMAT, dirigida per dones de l’assentament des de l’any 1995. De forma experimental, es van posar en marxa els fons de crèdit rotatiu per a l’obtenció de material de construcció. Es va dur a terme l’aixecament de plànols d'un habitatge i la construcció de tres mòduls bàsics d'habitatges de 36 m2. També es va aprofitar l’estada per establir contacte amb membres de la l’Escola d’Arquitectura de la Universidad Nacional Federico Villarreal, del Col·legi d'Arquitectes de Lima, d’Arquitectes Sense Fronteres-Perú, i per conèixer els projectes de desenvolupament urbà en zones tuguritzades que du a terme ESTRATEGIA. També es va participar en la recerca d'informació per a la construcció i la posada en marxa del forn popular de l'assentament José María Egúren, al mateix districte.

Participants: Raquel Añon, Jordi Balbetó, Meritxell Jané i Arwen Prendergast (estudiants d'arquitectura de l'ETSAV). El projecte és dirigit per Arquitectes Sense Fronteres (ASF) i hi participa el Departamento de la Vivienda de la Ciutat d’Holguín, la primera fase ha comptat amb finançament de la Diputació de Barcelona.

Contrapart: Unión Nacional de Arquitectos e Ingenieros de la Construcción de Cuba (UNAICC).

Problemàtica: La ciutat d'Holguín, fundada a principis del segle XVIII, té actualment una població de 25.000 habitants en una extensió de 75 km2, amb una densitat demogràfica de 33 hab/ha. El problema de l'habitatge és molt acusat: un 48% del fons d'habitatge existent exigeix reparació o intervenció. Es detecten nuclis d'habitatges que presenten condicions d'habitabilitat especialment difícils, denominats cuarterías i albergs, on generalment viuen diverses famílies en una situació molt precària a causa de la manca d'espai, d'il·luminació i de ventilació, i en molts casos amb ús col·lectiu d'àrees d'estar, serveis sanitaris, cuina, etc. L'origen de les cuarterías resideix en la progressiva subdivisió de l'edificació. Majoritariament són annexes a un pati central o a un espai que serveix alhora d'accés i lloc comunal, on hi ha cuines, banys i rentadors. La manca d'espai ha generat l'ocupació del pati per ampliar els habitatges, situació que ha generat en molts casos la reducció d'aquell a una part de pas. D'altra banda, els albergs col·lectius són edificacions on han estat allotjades famílies per motius aliens a la seva voluntat (l'enfonsament dels seus habitatges o per desastres naturals). Normalment estan dividits amb parets improvisades, i disposen de serveis sanitaris, cuina i sala d'estar d'ús comú. També presenten greus patologies en la construcció, per la manca de conservació dels edificis. A Holguín existeixen 34 cuarterías i 6 albergs en mal estat, la majoria ubicats al centre històric de la ciutat.

Objectius: El projecte continua amb les línies de treball iniciades l’any passat, amb l’objectiu d’aturar el deteriorament i aconseguir la màxima conservació d’aquestes edificacions i pal·liar la precarietat en les condicions d’habitabilitat, tant físiques com ambientals i socials. Cal aconseguir habitatges adequats a les necessitats de cada família, per millorar les condicions higièniques, ambientals i d'habitabilitat actuals. Al mateix temps, permet la recuperació d'immobles amb valor patrimonial al centre històric, millorant la imatge urbana i propiciar la reanimació del centre de la ciutat. És preveu iniciar l'execució de l'obra amb brigades de població local, utilitzant materials locals de baix consum energètic i tècniques constructives adequades per afavorir la participació ciutadana. A més de fer el seguiment de les obres en 5 edificacions, s’elaborarà el projecte bàsic d’intervenció en 5 cuarterías més, conjuntament amb el Departament de la Vivienda de la Ciutat d’Holguín

Lloc: Holguín (Cuba).

Durada: 2 mesos.

Situació: Després de mantenir una reunió amb les contraparts, es va considerà oportú dividir el grup per fer dos estudis en paral·lel: un programa de substitució de sostres i un altre de rehabilitació d'habitatges, amb l’objectiu de trobar una solució que reuneixi tots els requisits necessaris perquè l'acció pugui abastar el màxim de beneficiaris, amb el menor cost possible i la màxima acceptació social. La primera línia s’ha realitzat amb la idea d’oferir una proposta complerta que presenti una solució satisfactòria a l'usuari i per tal que ell mateix pugui participar, en la mesura de les seves possibilitats, en la rehabilitació del seu habitatge. Per això es compta amb la participació conjunta d'un equip tècnic que dirigeix les obres i controla la qualitat de la construcció. Es van escollir dos habitatges amb característiques socials diferents per poder estudiar-les i concloure’n la viabilitat del projecte. S'han elaborat tots els plànols de les propostes d'ampliació i substitució de cobertes, després d’entrevistes amb els interessats i de confirmar-ne la seva viabilitat.

El segon programa consistia en la rehabilitació d'un alberg i la construcció d'un nou bloc per allotjar-hi els seus habitants. Abans de l'elecció d'aquest alberg es va fer l'anàlisi de les cuarteríes i dels albergs catalogats l'any anterior. Amb l’estudi es va concloure l'elecció d'una construcció amb tots els requisits per garantir una intervenció exitosa per als seus habitants. S'han fet plànols de l'estat actual de les edificacions i de les propostes de rehabilitació.

Participants: Josep Montserrat, Rafael Ruíz (professors de l’ETSEIB), Manel Quera (professor de l’ETSEIT), Carlos Dengra, José Florez (estudiants de PFC de l’ETSEIB), Miquel Duque (ACTECIR), Francesc Jorba (Pecomark), Susana Josa (Sauter).

Contrapart: Universitat d’Holguín i ISPJAE.

Problemàtica: A Cuba el transport d'aliments, especialment a les zones allunyades de la capital, és molt deficient i rarament s'hi utilitzen transports autònoms frigorífics. Això fa que la utilització de gel s'hagi imposat com una solució de transició. Ara bé, a causa de la situació actual, tant des del punt de vista econòmic com tecnològic, les plantes de fabricació de gel són totalment obsoletes i no donen abast a les necessitats de la població. Les universitats de la zona oriental del país han establert com un objectiu amb prioritat, la construcció d’una màquina que permeti la fabricació de gel i que, a banda de ser una planta pilot, els proveeixi de gel pel propi consum. Aquesta acció els hauria de permetre la formació d'especialistes en la matèria.

Objectius: La construcció d'una màquina de fabricació de blocs de gel utilitzables per al transports d'aliments, dotada amb els elements habituals de regulació i seguretat i proveïda dels detectors i sondes que permetin conèixer el seu estat de funcionament. S'espera que la planta de fabricació permeti resoldre les necessitats de gel de la mateixa universitat i que els proporcioni la possibilitat de conèixer l'estat actual de la tecnologia a fi de poder exportar a la comunitat del seu entorn les experiències obtingudes durant la fase de disseny i de posta en funcionament de l'equip. S’impulsarà la creació de centres d’estudis de refrigeració i climatització, vinculats a les universitats de l’Havana i Holguín.

Lloc: Holguín i L’Havana (Cuba).

Durada: Juny de 1997 a juny de 1999

Situació: Les accions ha posat de manifest el diferent nivell de cooperació que cal establir amb les universitats cubanes participants en el projecte, en funció de les seves possibilitats actuals. En el cas de l'Havana, es planteja una col·laboració per a impulsar un màster en refrigeració i climatització, que pretén ser un curs internacional obert a participants de tot Amèrica Llatina. Tot i que, per problemes interns, aquest programa encara no s’ha implementat, el CETER ha començat a impartir diversos cursos de postgrau sobre la matèria, amb el nostre suport. També s’han realitzar diversos treballs de col·laboració, a partir de la invitació del Centre Experimental de Refrigeració i Climatització de l'ETSEIB (CERC) al director del grup de fred del CETER (ISPJAE), el professor Luciano Osmín Díaz, que va participar en alguns seminaris a Barcelona i va poder visitar un bon nombre d'instal·lacions i laboratoris.

En el cas d’Holguín, la tasca s’ha centrat en continuar donant suport pel que fa a programari i bibliografia sobre la matèria, i a transmetre la nostra experiència i coneixements en la resolució dels problemes tècnics amb els què es troben actualment, tot participant en la construcció de la màquina de gel i estudiant-hi la viabilitat de millores. Al mateix temps, des de la UPC continuem tenint un paper important com a nexe d'unió entre aquestes universitats cubanes, que afavoreixen una col·laboració fins ara escassa en aquest camp. Per exemple, s’ha impulsat una projecte conjunt per a la recuperació de compressors hermètics (de gran interès per a la població cubana, ja que els és difícil disposar de peces de recanvi per a les seves neveres). També s’intenta obrir aquestes col·laboracions a la Universidad de Oriente, a Santiago de Cuba.

Contrapart: Rocío Cacho (professora de la Universidad Nacional de Ingeniería de Lima), Dora Guillen (professora de la Universidad Nacional de Arequipa), Jorge Burga Bartra (director de l’Instituto de Desarrollo Urbano—ECOCIUDAD, ONG peruana), Liliana Miranda (Foro Ciudades para la Vida), María Luisa Castro (Centro Panamericano de Ingeniería Sanitaria —CEPIS—Perú).

Problemàtica: A la majoria de ciutats del Perú, i molt especialment, a Lima, on viuen gairabé 8 milions de habitants, hi ha una clara manca de sistemes de tractament d'aigües residuals: sovint les aigües s'aboquen directament als carrers, als recs, als rius i al mar, la qual cosa genera un greu problema de degradació ambiental i provoca efectes de risc potencial en la salut de les poblacions que viuen al costat dels abocadors. Aquesta problemàtica, gairabé generalitzada, ha originat diversos programes de sanejament a iniciativa d'organismes governamentals (INAPMAS, DIGESA) i de la cooperació internacional (CEPIS, SNV-Cooperació Tècnica Holandesa, Fons de Contravalor Perú-França, i diverses ONG). Tots aquests esforços, però, resulten insuficients davant la manca de recursos econòmics, de tecnologia apropiada i sobretot de personal capacitat per afrontar aquesta problemàtica.

Objectius: Capacitar tècnics, llicenciats i estudiants de postgrau peruans en els principis teòrics i pràctics de la depuració d'aigües residuals urbanes mitjançant aiguamolls construïts (wetlands), realitzant tallers pràctics per a facilitar la comprensió dels conceptes adquirits.

Transferència de tecnologia, considerant que en l'actualitat en el Perú no hi ha sistemes de tractament com el que es proposa: es pretén fomentar la construcció d'aiguamolls en diverses comunitats. D’una banda, amb aquestes plantes s'assolirà disminuir el risc potencial per a la salut dels habitants de les zones afectades i, de l’altra, aquests ecosistemes possibilitaran la recuperació paisatgista i ambiental de l'entorn en generar una sèrie d'hàbitats per a la recuperació de diferents tipus de fauna (aus, peixos, etc.), ja sigui com zones d'alimentació, de nidificació o de protecció.

Generació de recursos, replicades i autosostenibles: el tractament mitjançant el sistema proposat permetrà una reutilització planificada d'aigües residuals en forestació. A més, l’espècie vegetal que s'utilitza, el canyís(Phragmites australis), és molt utilitzada als diversos nuclis urbans com a material de construcció d'habitatges.

Altres efectes beneficiosos del projecte són la reducció de la càrrega contaminant al riu Rimac (única font d'abastament de la ciutat de Lima, on actualment s'aboquen les aigües residuals), la recàrrega de la capa freàtica al racionalitzar l'ús de l'aigua, i la generació d'ocupació local. Es preveu la creació d'una instància local de caràcter permanent que garanteixi l'operativitat i el manteniment dels sistemes.

Lloc: Lima i Arequipa (Perú).

Durada: Des d'agost a desembre de 1998.

Activitats: Es va impartir un curs sobre la matèria, complementat amb un taller de disseny d'aiguamolls per a diferents districtes de Lima. La realització dels dissenys va ser feta per professors de la UNI, regidors de diferents districtes i tècnics d’ONG peruanes (CIPUR, IDEAS, OACA, ALTERNATIVA), com també tècnics de la Superintendència Nacional de Serveis de Sanejament. En la darrera sessió del curs es va dur a terme una taula rodona amb la participació de tècnics peruans per avaluar la possibilitat i els avantatges dels aiguamolls construïts com a alternativa de tractament d'aigües residuals.

El curs impartit a la ciutat d'Arequipa es va dirigir principalment a estudiants de la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional d'Arequipa, amb la participació del Departament de Medi Ambient de la Municipalitat. Es va realitzar una visita tècnica al riu Chili d'Arequipa per a avaluar les diferents fonts de contaminació i per estudiar la possibilitat de construir aiguamolls com una solució per reduir la contaminació de l’entorn.

Situació: A partir d’aquesta primera acció, s’ha generat un constant intercanvi constant d'informació i de bibliografia per a la preparació de projectes d'aiguamolls. Aquests es presentaran properament a diverses fonts de finançament amb l’objectiu d’aconseguir la construcció d'una planta pilot, que servirà com a model extrapolable a diferents ciutats del país.

Participants: Esther Elias, Sergi Hernández i Sònia Mangas (estudiants de l’ETSAB i membres de l’associació Estudiants Sense Fronteres d’Arquitectura ESF-A), Raimon Torres (professor de l’ETSAB). Amb la participació d'Arquitectura Sense Fronteres (ASF), Elsa López (arquitecte responsable del projecte), el Fons Català de Cooperació, l'Ajuntament de Saragossa i l'Ajuntament de Lleida.

Contrapart: Asociación para la Promoción del Desarrollo Rural (CENEPP).

Problemàtica: La província de Santiago del Estero, amb 672.000 habitants, és una de les més pobres del país. Aquesta pobresa és deguda, en gran part, a la manca de competitivitat dels petits agricultors en un mercat dominat pels latifundis, i una de les maneres com es manifesta és la impossibilitat d'aquest agricultors d’accedir a programes de formació. Cal destacar la creació recent de moviments associacionistes que volen fer front a aquesta situació, com ara el MOCASE. Gràcies al seu esforç s'ha aconseguit enviar docència a la zona per a formar els camperols en tècniques agrícoles, a més d’oferir ajut i assistència a l’organització d’associacions i iniciatives comunals. Per tal de donar suport a aquestes activitats es va elaborar el projecte de construcció de la Casa Campesina, un espai que acollirà programes de formació i les entitats integrades pels moviments camperols de la regió.

Objectius: El principal objectiu és donar suport a la construcció del projecte de la Casa Campesina a Quimilí, que es va acabar de definir amb en els mesos de juliol i agost de 1997, durant l'estada d’estudiants de la UPC que s’hi van desplaçar, i amb l'estada al gener de 1998 d’Elsa López, l'arquitecte d’ASF-E responsable del projecte.

Pels mesos de juliol i agost de 1998 es preveia poder entrar en la definició de parts de l'obra no determinades, com ara el circuit elèctric, els acabats i els paviments. D’acord amb el material recollit i actualment en procés de sistematització i anàlisi, també es volen concretar un seguit de propostes de millora comunitària d'habitatges consensuades amb la contrapart. S’aprofitaran els contactes realitzats amb professorat de la UNSE interessat en la realitat camperola de Santiago per involucrar els estudiants d'aquesta universitat en el coneixement i la participació en projectes en la regió.

Lloc: Quimilí, a Santiago del Estero (Argentina).

Durada: Del 3 de juliol al 19 d'agost de 1998.

Situació: Passats vuit mesos des de la data d'inici de l'obra, s'ha aconseguit posar en marxa tots els preparatius per iniciar el procés de construcció pròpiament dit (recol·lecció de fusta, fabricació de fusteries, proves de fabricació de teules, fabricació dels toves, etc.), a més de fer obres al terreny. Es du a terme l’obra amb la tecnologia adoptada —construcció amb fusta— fins i tot en la prefabricació dels elements, a mà i pels mateixos beneficiaris, la qual cosa motiva que la fase de preparació sigui l'etapa més lenta i llarga, més que el mateix muntatge en la fase constructiva. Malgrat que pel mes d’agost gran part d'aquestes tasques ja s'havien realitzat, tot feia preveure que no es podria complir el pla d'etapes que determinava l'acabament de l'obra al desembre de 1998. L'endarreriment de la construcció respecte les previsions ve donat per una molt optimista redacció del pla d'etapes i per tot un seguit d'esdeveniments imprevistos des de l’inici de l’obra. El fenomen d’El Niño va fer estralls per tota la zona i va repercutir negativament en els progressos de l'obra, a causa de les inundacions que va provocar, de la impossibilitat de transportar la fusta, i perquè es va mullar la fusta recol·lectada i dipositada al solar es va mullar. Un altre factor ha estat les collites dolentes que han tingut els camperols, la qual cosa els ha generant problemes econòmics i, per tant, menor disponibilitat als treballs de la Casa Campesina, que es realitzen voluntàriament i d'acord amb les possibilitats de cadascú. També hi ha influït la prioritat de la CCPPAS i del CENEPP per posar fre als problemes de tinença de la terra i d’evitar la violació dels drets dels camperols, que encara avui es manifesta a les comunitats de Santiago del Estero.

L'acabament de la Casa Campesina és previst per al desembre de 1999, per la qual cosa es manté oberta la col·laboració amb l’ASF-E i CCPPAS-CENEPP i es preveu participar en els darrers processos de construcció durant el proper estiu. Des l'ESF-A es continua treballant amb el Recull i estudi del ranxo: propostes de millora, que es va iniciar l'any passat. Per tirar endavant l'estudi es va recollir l'opinió dels camperols, els protagonistes de la vida al ranxo i els únics que realment poden fer una diagnosi d'aquesta tipologia constructiva (inconvenients, qualitats, aspectes per millorar, hàbitat, etc.). Per fer-ho es va organitzar una tecnicatura amb camperols de la CCPPAS, alguns tècnics del CENEPP i el grup d'estudiants de l’ESF-A, amb la finalitat d’aprofundir en el coneixement del ranxo.

Participants: Ferran Silva i Marcos Quílez (professors de l'ETSETB).

Contrapart: Facultat d’Enginyeria de l’Escola d’Enginyeria Elèctrica de la Universitat de Los Andes.

Problemàtica: L’any 1995 l'enginyer Jaime Ramírez, de la Universitat de Los Andes, va fer una estada a la UPC per treballar en temes de recerca, en la sublínea de Comptabilitat Electromagnètica del Departament d'Enginyeria Electrònica. Durant la seva estada també es va interessar en temes de gestió docent en l'ETSETB. El Sr. Ramírez és actualment el director de l'Escola d'Enginyeria Elèctrica i està posant en marxa una nova línia de recerca en l'àrea de Comptabilitat Electromagnètica a la Universitat dels Andes. Per poder iniciar aquestes activitats amb èxit van sol·licitar poder comptar amb una estada de treball de professors de la UPC experts en la matèria, tant en l'àrea de recerca com en la gestió docent. Suposa una línia molt important, no només per la pròpia universitat llatinoamericana sinó per al desenvolupament de la regió, ja que permetrà la transferència de tecnologia en aquest sector a les empreses locals. Com a derivacions pràctiques i immediates davant de problemes reals, es pot esmentar que el treball en aquest camp pot millorar els nivells d’ambient electromagnètic en instal·lacions hospitalàries i industrials, evitant la comercialització i l’adquisició d’equipament electrònic amb nivells superiors als que actualment es permeten a Europa, com es fa en l’actualitat.

Objectius: En l’àmbit de la recerca es pretén ajudar a posar en marxa un nou laboratori per a aquestes activitats. També s’impartirà un curs de disseny electrònic i una sèrie de conferencies sobre la situació europea en aquest tema, tot incidint en la directiva europea sobre compatibilitat electromagnètica, que està començant a ser acceptada pels països llatinoamericans. En la gestió docent, l'activitat de suport es centrarà en la gestió de laboratoris experimentals d'electrònica. S'analitzarà la situació existent a l'escola veneçolana i s'explicarà i s’aplicarà l'experiència de la UPC.

Lloc: Mérida (Veneçuela).

Durada: 2 setmanes

Situació: En una primera fase es van realitzar activitats orientades a conèixer la realitat d’aquesta universitat, que ha passat d’una situació de bonança econòmica —quan l’economia veneçolana es trobava en creixement— a unes condicions difícils, molt especialment en el tema d’equipaments. Es va iniciar una col·laboració per poder accedir als instruments d’alguns dels laboratoris de la UPC per mitjà d’Internet. També es va conèixer el nivell docent actual, la situació de la indústria del país i les sortides professionals per als alumnes. Posteriorment es va posar en marxa i es va ensenyar a utilitzar l’equipament de què disposen per muntar un laboratori de mesura de compatibilitat electromagnètica, i també es va lliurar programari desenvolupat a la UPC per fer aquest tipus de mesures, a més d’oferir la formació corresponent. Aquest laboratori servirà tant per a tasques docents i de recerca com per donar suport a activitats de transferència de tecnologia a empreses. Finalment, es va impartir un curs sobre compatibilitat electromagnètica en el disseny electrònic, al qual van assistir 40 persones (professors i investigadors de la Universitat dels Andes i d’altres universitats veneçolanes, estudiants i enginyers procedents de les indústries). La darrera part del curs, de caràcter pràctic, es va realitzar al nou laboratori.

En el futur es continuarà donant suport des de Barcelona a les tasques docents i de transferència de tecnologia en aquest camp. També s’han concretat alguns temes de recerca conjunta, com ara els problemes d’interferències en equips mèdics. S’ha concretat la possible col·laboració d’una empresa espanyola interessada a instal·lar-se a la regió, que cercava un laboratori d’aquestes característiques. Es preveu treballar igualment en el tema de la instrumentació virtual i el control de plantes industrials per Internet, aspecte molt interessant per a països en desenvolupament, que tenen dificultats a accedir a instrumentació electrònica costosa. També s’ha iniciat una col·laboració amb la Universitat del Zulia (Veneçuela), orientada a analitzar problemes d’interferències en les comunicacions via ràdio degudes a les inclemències climatològiques (descàrregues atmosfèriques) molt particulars d’aquella zona geogràfica.

Participants: J. Turró (becari de la FIB) i PANGEA-Comunicació per a la Cooperació.

Contrapart: COLNODO - Node de l'Associació per a les Comunicacions Progressistes (APC) a Colòmbia.

Problemàtica: COLNODO és una xarxa de comunicació electrònica creada a Colòmbia i dirigida a donar servei a les organitzacions dedicades al camp del desenvolupament. El seu objectiu principal és facilitar als seus usuaris —normalment membres d'ONG— les comunicacions electròniques i l'intercanvi d'informació i d'experiències a nivell local, regional, nacional i internacional a un cost mínim. Des de juliol de 1994 és membre de la xarxa internacional ACP, dedicada a proveir de serveis de comunicació electrònics a baix cost a persones i organitzacions que treballen per al medi ambient, la pau, el desenvolupament, la salut i l'interès públic. És una organització formada per personal de diverses disciplines, però amb una greu manca de personal tècnic suficient per ampliar l'abast de les seves accions, així com la qualitat del servei que ofereixen. Els serveis que tenen instal·lats pateixen de problemes de seguretat, i la seva gestió representa un esforç significatiu per als seus responsables.

Objectius: Assessorar en la instal·lació i manteniment dels serveis d'informació, així com en la formació del personal de COLNODO i dels seus usuaris. Es pretén aconseguir una millora dels serveis que ofereix a les ONG, i que aquestes puguin treure el màxim partit a les tecnologies de comunicació, per a la realització de les seves tasques d'una manera més econòmica, eficient i amb major projecció.

Lloc: Santa Fe de Bogotà (Colòmbia).

Durada: Del 13 de juliol al 25 de setembre de 1998.

Activitats: Es va realitzar una auditoria de seguretat de la xarxa, dels seus servidors i dels seus serveis, i la correcció posteriodels principals problemes detectats. Es va elaborar un programa de formació teòrica i pràctica sobre seguretat de xarxes i, conjuntament, una política de seguretat, a més d’ampliar la formació als usuaris, membres de diverses organitzacions. S’ha instal·lat un conjunt de serveis que milloraran la gestió interna de la xarxa, com ara l’obtenció d'estadístiques d'ús, la detecció de problemes i la gestió d'usuaris. També s’ha instal·lat un sistema automatitzat de resposta a peticions dels usuaris. Finalment es va dur a terme diverses intervencions en temes específics, com ara la col·laboració amb la Xarxa de Desenvolupament Sostenible (SDNP) de les Nacions Unides, per al manteniment d'un servidor d'aquesta xarxa allotjat a COLNODO, i la participació en el projecte de bases de dades de COLNODO.