En el llenguatge de la Convenció i del seu Protocol vigent, les Parts són els països -els estats- que els han ratificat. Tant en una reunió del COP (òrgan màxim de la Convenció) com en una del COP/COM (òrgan màxim del Protocol) tots els països tenen la seva delegació governamental i, en teoria, tots ells són potencials negociadors individuals directes de futurs acords. Tot i amb això, en la tradició de NNUU (i cal remarcar que tot el procés de la Convenció és un procés totalment NNUU) les negociacions es solen desenvolupar entre grups més o menys estables (que han anat evolucionant històricament) i que responen, en un llenguatge actual, a la multi polaritat del món, encara que segur que de forma bastant imperfecta. Tradicionalment, aquests grups mantenen una certa organització regional (continental), sobre tot pel que fa referència a l’elecció de càrrecs, taules presidencials i òrgans específics en les reunions del COP, per exemple. Aquests grups són els dels: Estats Africans; Estats Asiàtics; Estats de l’Europa de l’Est; Estats de Llatinoamerica i el Carib; Estats de l’Europa Occidental i d’Altres (que inclouen: Austràlia, Canadà, Islàndia, Nova Zelanda, Noruega, Suïssa i els Estats Units).

Els grups negociadors habituals, amb les seves especificitats -que hi són- al voltant dels temes de canvi climàtic són:

• El G77 - El G77 i Xina
  

  Inclou 130 països en desenvolupament i per tant representa, “d’alguna manera”, les posicions del món en desenvolupament. “D’alguna manera” perquè com és absolutament comprensible, depenen especialment del tema que es tracti; és gairebé impossible que tinguin una posició única. Encara que no idèntic, el grup té molt a veure amb l’històric però encara viu, Moviment dels No Alineats.

  Actualment a més, quan el G77 parla, negocia, etc. ho fa també en nom de Xina i llavors -és el més usual -, es parla del “G77 i Xina”. Cal insistir però, que en aquest procés especialment, països com la Xina intervenen també com a clars negociadors individuals.

  Durant aquest 2009 el G77 està presidit per l’ambaixador permanent davant de NNUU del Sudan. Si durant les properes setmanes sentim a parlar d’ell més del que ens podria semblar lògic, és perquè està parlant en nom i en representació del G77, no en nom de Sudan.

  Actualment, després del naixement del G20 al voltant de la Crisis Financera i Econòmica Mundial, es produeix una paradoxa important, en la mesura que l’Argentina, el Brasil, la Xina, India, Indonèsia, Sud Àfrica i Aràbia Saudí són membres del G20 però també ho són del G77 de NNUU!

  Alguns subgrups que solen tenir presència pública en les negociacions del propi G77 (internament i externament) són: el Estats Africans, l’Aliança d’Estats de les Illes Petites (The Alliance of Small Island States) i el Països Menys Desenvolupats (The Least Developed Countries).

  Per motius bastant obvis, en temes de canvi climàtic els dos darrers subgrups són pràcticament grups negociadors amb totes les “atribucions” i “reconeixements” que els pertoca.

• The Alliance of Small Island States (AOSIS)
  

  Són un total de 43 països particularment vulnerables al canvi climàtic, fins al punt d’estar en joc la seva supervivència degut a la pujada del nivell del mar.

  Van mostrar la posició més dura durant les negociacions del Protocol de Kyoto: reduir les emissions de CO2 un 20% per l’any 2005, respecte a les emissions del 1990.

• The Least Developed Countries
  

  Són 49 països que es caracteritzen per tenir poca responsabilitat en termes d’escalfament global però en canvi, ser molt vulnerables als seus efectes negatius més importants.

  En aquest sentit la seva posició negociadora està fonamentada en prioritzar la seva Adaptació al canvi climàtic, amb l’ajut de Tecnologies i Finançament dels països responsables de l’escalfament global. La seva posició es basa en allò que preveu la pròpia Convenció pel països desenvolupats de l’Annex II.

• La Unió Europea
  

  Des de fa anys, en el context de NNUU la Unió Europea negocia (i, per tant, s’obliga a tenir sempre una posició única i comuna) en nom dels seus 27 estats membres. També ho fa normalment en nom membres de la UE que es troben en plena negociació per a la seva entrada a la comunitat.

  La persona negociadora visible en cada moment és el representant o ambaixador del país que presideix la UE en aquell període. Per tant, en la recta final en el procés cap a Copenhaguen serà Suècia.

• El Grup Paraiguà, The Umbrella Group
  

  Es tracta del grup de països desenvolupats que no són la UE, tot i que és el menys formal dels grups. La llista més usual de membres és: Austràlia, Canadà, Islàndia, Japó, Nova Zelanda, Noruega, la Federació Russa, Ucraïna i els EUA.

  El subgrup format per Japó, EUA, Suïssa, Canadà, Austràlia, Noruega i Nova Zelanda es coneixia com el JUSSCANNZ. Es tractave d’un grup negociador actiu del Protocol de Kyoto. Per altra banda, el subgrup format per Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, el CANZ, és un grup negociador habitual a NNUU. Hi ha membres individuals d’aquests grups, per exemple EUA, que poden actuar i actuen en qualsevol moment com a negociadors individuals.

  En els darrers COP13 (Bali) i COP14 (Poznan) els membres d’aquest grup s’han caracteritzat per evitar que es prengui qualsevol compromís concret de reducció d’emissions en un termini concret!

• The Environmental Integrity Group (EIG)
  

  Es tracta d’una coalició “nova” de països formada per Mèxic, República de Korea i Suïssa.

• Altres

  En una mena de categoria final d’altres grups podem citar:

  • CACAM, un grup de països de l’Àsia Central;
  • El grup format pel Càucas, Albània i Moldàvia que aspira a ser reconegut com a “grup negociador de ple dret”;
  • L’OPEC, l’Organització de Països Exportadors de Petroli que, per motius també obvis segueix intensament les negociacions;
  • Etc.