|
S e m i n a r i s d' i n n o v a c i ó
|
S 2: E n e r g i a, C o n s t r u c c i ó i C a n v i C l i m à t i c
|
PATHWAYS TO OUR COMMON FUTURE
El Protocol de Kyoto ha transformat les emissions de gasos d'efecte hivernacle (GEH) en objecte de l'activitat econòmica convertint-les en un bé escàs, otorgant títols de propietat sobre elles i creant un mercat per intercanviar aquests drets.
Espanya, com tots els països de la Unió Europea, ha de limitar les seves emissions. El compromís està en reduir, durant el període 2008-2012, un 115% de les emissions que es generaven l'any 1990. Per tant, i seguint les directrius de la Unió Europea, ha distribuït part dels drets d'aquestes emissions (un 45%) entre les instal·lacions de les activitats contemplades a l'annex 1 de la Directiva Europea 2003/87/CE.
Però la resta d'emissions, produïdes pels "sectors difusos" (sector agrari, transport, ús d'edificis, etc.) no tenen una assignació específica i és l'estat, qui ha d'assumir els costos derivats de l'adquisició dels drets necessaris per cobrir-ne els excessos. Si analitzem les dades de 2004 es pot comprovar que el sector de l'edificació (fabricació de materials, processos de promoció i construcció d'edificis, ús i gestió, etc.) va ser responsable de més del 35% de les emissions de CO2 equivalents atribuïbles a Espanya. Així es demostra essencial arbitrar estratègies que considerin les característiques específiques de cada sector.
La veritable aposta de futur consisteix no només en respondre a les exigències que ens imposin els tractats internacional, sinó en transformar els nostres sectors productius en competitius respecte a un factor de mercat (les emissions de GEH) que serà cada cop més determinant per a l'economia del segle XXI.
Espanya, com tots els països de la Unió Europea, ha de limitar les seves emissions. El compromís està en reduir, durant el període 2008-2012, un 115% de les emissions que es generaven l'any 1990. Per tant, i seguint les directrius de la Unió Europea, ha distribuït part dels drets d'aquestes emissions (un 45%) entre les instal·lacions de les activitats contemplades a l'annex 1 de la Directiva Europea 2003/87/CE.
Però la resta d'emissions, produïdes pels "sectors difusos" (sector agrari, transport, ús d'edificis, etc.) no tenen una assignació específica i és l'estat, qui ha d'assumir els costos derivats de l'adquisició dels drets necessaris per cobrir-ne els excessos. Si analitzem les dades de 2004 es pot comprovar que el sector de l'edificació (fabricació de materials, processos de promoció i construcció d'edificis, ús i gestió, etc.) va ser responsable de més del 35% de les emissions de CO2 equivalents atribuïbles a Espanya. Així es demostra essencial arbitrar estratègies que considerin les característiques específiques de cada sector.
La veritable aposta de futur consisteix no només en respondre a les exigències que ens imposin els tractats internacional, sinó en transformar els nostres sectors productius en competitius respecte a un factor de mercat (les emissions de GEH) que serà cada cop més determinant per a l'economia del segle XXI.
Albert Cuchí, coordinador
- A three part strategy for achieving clean, reliable energy services.
Stephen Connors, Technical Institute of Massachussets - Transforming the built environment. Some reflections as basis for discussions.
Filip Johnsson, Chalmers University of Technology
