El proppassat dia 1 de juny es va celebrar, a la Universidad Complutense de Madrid (UCM), la jornada de reflexió i debat Construir el futuro de la universidad pública, organitzada per UpiC, amb la col·laboració de la UCM.
A UpiC érem conscients que darrerament hi ha hagut un nombre relativament gran de preses de posició que denunciaven les propostes de mercantilització de la universitat pública o el reduccionisme d’alguns plantejaments entorn del govern de la universitat i de noves metodologies docents. Tanmateix, constatàvem que aquestes intervencions eren relativament aïllades unes d’altres i, sovint, adoptaven un enfocament més aviat a la defensiva. Pensàvem, doncs, que era un bon moment per organitzar una jornada que servís de lloc de trobada de les persones que s’havien manifestat a favor d’una universitat pública renovada i al servei de tota la societat i on es plantegessin reflexions, anàlisis i propostes per al futur.
Per facilitar l’assistència, ens va semblar que la millor opció era celebrar la trobada a Madrid, cosa que hem pogut fer gràcies a la col·laboració incondicional de la UCM, el rector de la qual, Carlos Berzosa, va presidir l’obertura i la clausura de l’acte del dia 1.
Per participar a la jornada s’hi van inscriure 126 persones (113 PDI, 11 estudiants, 10 PAS i 2 amb d’altres vinculacions), de 29 institucions diferents, de las quals 24 eren universitats.
Però per donar-li un abast més gran i facilitar la participació de la comunitat universitària, vam obrir una pàgina web, on es recullen (i es poden comentar) els textos de les 8 ponències presentades durant l’acte i de les comunicacions rebudes, així com documentació diversa sobre el sistema universitari espanyol, en el marc de la Unió Europea. Aquest lloc web, que va servir també per retransmetre en directe la jornada, ha rebut ja més de 15000 visites en poc més d’un mes.
Trobareu un resum de la jornada a l’enllaç següent: [enllaç]
En el Claustre del 27 de novembre de l’any passat, el rector n’anuncià una reunió extraordinària, que es faria el maig, per debatre el pla de futur de la de la UPC amb horitzó 2020. Era una bona idea. A la UPC hauríem de tenir uns objectius assumits per una majoria àmplia que en garantís l’estabilitat, per tal de poder desenvolupar actuacions amb una perspectiva a termini llarg.
Tanmateix, com ja vàrem apuntar des del nostre Butlletí, la preparació d’aquest debat, feta al marge del mateix Claustre, no ha estat adequada. Tampoc no ho va ser el plantejament de la sessió del 20 de maig.
Pel que fa a la Visió UPC-2020, la presentació comprengué tres elements:
Donat el temps que requeriren aquestes intervencions, no en va quedar gaire per a les dels membres del Claustre, les quals, per disposició de la Mesa, tingueren un límit de tres minuts.
I què es va concloure? Res. I de què es va parlar? De moltes coses, però el tema que va despuntar, com a conseqüència del contingut de les tres presentacions inicials, és el del govern de la universitat, en la línia ja apuntada, per posar només dos exemples, en el Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya [enllaç 1; enllac 2] i a l’informe 2008 de la Fundación Conocimiento y Desarrollo, que presideix la Sra. Botín. És a dir, en la línia de reforçar la figura del rector o rectora, que no seria elegida, sinó designada per un òrgan format per persones externes a la universitat, i que, al seu torn, designaria les persones responsables de les unitats (direccions i deganats d’escoles i facultats i direccions de departaments i instituts).
No es tracta de discutir aquí aquesta proposta (podeu trobar referències a http://www.jornadauniversidadpublica.org/?p=1156) que, d’altra banda, requeriria una nova modificació de la LOU difícilment concebible a termini curt. Però sí de preguntar-se per què s’ha volgut posar aquesta qüestió en el centre del debat, sense fer cap esforç per tractar les estratègies relatives a la docència, la recerca, la transferència i el compromís social de la Universitat ni la qüestió del finançament. El que interessa és què fer i deduir-ne el sistema de govern més convenient per fer-ho. I el que se li va proposar al Claustre anava justament en el sentit contrari: decidir com es mana i després, cal suposar-ho, ja veurem què fem.
El que es desprèn de tot el procés de preparació del Claustre i del mateix desenvolupament de la sessió del 20 de maig és que ara mateix no tenim projecte estratègic. I això en les circumstàncies actuals és molt preocupant, perquè estem en un entorn molt dur i molt dinàmic.
El problema principal de la UPC no són les mancances del sistema de govern, sinó la manca d’estratègia.
Quan al 2003 es van posar en marxa a la UPC les llicències sabàtiques per al PDI, la comissió que en va informar i els òrgans de govern col·legiats que les varen analitzar i aprovar varen manifestar que la xifra inicial de 40 places, una per departament, era una forma modesta de començar, que caldria anar augmentant substancialment.
L’equip rectoral no sembla creure el mateix: l’any 2007 va reduir el nombre de llicències convocades a 30 i a la convocatòria d’enguany les va rebaixar a 12, tal com va informar UpiC al Butlletí 74.
Ens congratulem que, finalment, el rectorat hagi rectificat i, amb l’argument d’una innovadora recuperació de “romanents d’anys anteriors” no especificats, s’hagi decidit a atorgar les 27 llicències sol·licitades, en comptes de les 12 previstes (enllaç a la resolució). Benvingut sigui aquest canvi de parer.
Tanmateix, ens permetem fer notar que, cada cop que s’ha produït una reducció en el nombre de llicències que s’oferien, la demanda s’ha autoregulat a la baixa, tal com es posa de manifest al quadre adjunt.
En traiem com a conclusió que no convé que es tornin a produir aquestes davallades de l’oferta. El Consell de Govern hauria de vetllar, en el moment de l’aprovació dels pressupostos i en el de la convocatòria de les llicències, per tal que això no torni a passar.
Els sabàtics per al PDI són una pràctica establerta a la major part de les universitats serioses del món, perquè tenen l’objectiu desitjable de facilitar l’actualització dels coneixements del professorat, els intercanvis i les estades a d’altres centres, l’elaboració i l’escriptura de llibres, la dedicació intensiva a projectes de recerca o d’innovació docent, i tot un seguit d’activitats acadèmiques que el dia a dia dificulta.
Seria una llàstima que la nostra universitat renunciés a una via de millora tan òbvia de la seva qualitat. En lloc de reduir-ne el nombre, convindria estimular-ne la demanda. La convocatòria de sabàtics hauria d’oferir una xifra progressivament creixent de llicències, fins que els sabàtics compleixin la funció que indica el seu nom, que és la d’oferir al PDI un any d’activitat acadèmica sense obligacions docents cada set anys.
La UPC, a diferència del que han fet moltes altres universitats, no ha convocat concursos d’accés de personal acreditat a places dels cossos docents (TU i CU) tot i el temps transcorregut des que, el juliol del 2008, van començar a rebre’s les acreditacions.
Aquest fet va motivar que en el Claustre del 27 de novembre de 2008 es presentés una moció que instava el Consell de Direcció a presentar als òrgans competents una convocatòria de places abans que finalitzés l’any 2008. El rector va proposar, i els membres del Claustre que signaven la moció varen acceptar, que el termini fos el final del primer trimestre de 2009, la qual cosa va permetre aprovar la proposta per consentiment.
Tanmateix, som al mes de juny i no s’ha aprovat la convocatòria esmentada, que a hores d’ara no sembla que pugui tirar endavant abans de setembre.
Aquest fet ens sembla extremadament greu i preocupant.
Per una banda, perquè l’incompliment dels acords dels òrgans col·legiats deteriora la confiança de la comunitat universitària en el sistema de govern de la institució.
Encara més perquè la manca de convocatòria ajorna injustament l’estabilització o la promoció de persones que se n’han fet mereixedores, algunes de les quals tenen contractes temporals que vencen el propvinent 31 d’agost. Pot semblar inconcebible, però no és inversemblant, que aquestes persones puguin trobar-se, a l’inici del proper curs 2009-2010, sense contracte vigent. Això també seria nociu per a la Universitat que, com es diu tantes vegades, té el seu actiu més important en les persones.
Encara són a temps de reaccionar els òrgans personals i col·legiats i les organitzacions que se n’haurien d’ocupar?
Font: Font: Eurostat (Servei d’Estadística de la Unió Europea)
http://www.jornadauniversidadpublica.org/
Presentación
Desde hace algún tiempo proliferan intervenciones, numerosas pero relativamente aisladas, que denuncian propuestas de mercantilización de la universidad pública y el reduccionismo de algunos planteamientos sobre la metodología docente en la enseñanza superior. Conviene, para que sean más eficaces, poner en común estas posiciones y promover el debate en torno a ellas.
Como resultado de tales iniciativas y, sin duda, del movimiento estudiantil, la presión de la campaña desatada en los medios de comunicación (especialmente, los económicos) tras la aparición del informe del Círculo de Empresarios en diciembre de 2007 ha disminuido perceptiblemente, algunos de sus agentes más activos se han retirado provisionalmente del escenario y ciertos discursos se han matizado, atenuado o modificado (por ejemplo, la necesidad de aumentar y mejorar el sistema de becas ha ido ganando terreno a la apología de los préstamos). Es oportuno, por consiguiente, seguir interviniendo.
A lo largo de este debate, la mayor parte de las intervenciones favorables a la universidad pública se han planteado en términos predominantemente defensivos. Ahora es necesario formular propuestas para el futuro. Dichas propuestas deben partir de un análisis de la situación de la universidad pública española. Por mucho que ésta haya mejorado en los últimos treinta años (cosa no especialmente difícil, dada la situación de partida) es imprescindible reconocer las flaquezas del sistema (tales como la duración real de los estudios, las altas tasas de abandono, la laxitud en cuanto a las obligaciones docentes y de investigación de un sector del profesorado o las dificultades en los procesos de gobierno). La crítica de la universidad por la universidad misma es condición necesaria para que las propuestas que de ella surjan sean creíbles y practicables.
En este contexto, la Jornada se plantea como un lugar de encuentro y de puesta en común de reflexiones, análisis y propuestas de las personas que se han manifestado a favor de una universidad pública renovada, al servicio de toda la sociedad; como una aportación de elementos para construir su futuro.