Us animem a participar activament de totes aquelles convocatòries reivindicatives en defensa dels drets i llibertats, individuals i col·lectius, i contra la repressió sistèmica que és viu al nostre país.
El passat primer d’octubre de 2017 es va celebrar, en un clima d’intimidació i violència policial organitzat des del govern de l’estat espanyol del Partido Popular, l’únic referèndum d’autodeterminació de la ciutadania de Catalunya.
Aquest referèndum, convocat com a “vinculant”, és va realitzar des de la implicació de la ciutadania en l’organització del referèndum com a acte de legitimitat democràtica dels acords del Parlament de Catalunya en la Llei 19/2017, del 6 de setembre.
En protesta per la repressió massiva de l’estat espanyol i en defensa dels drets de
llibertats col·lectives i individuals, la IAC va convocar la vaga general del 3 d’octubre; aquesta vaga general va ser la de més seguiment del segle XXI a Catalunya; 2,2 milions de persones, el 81% dels assalariats (dades del ministeri de treball).
El 10 d’octubre de 2017, seguint allò acordat en base al referèndum vinculant d’autodeterminació del primer d’octubre, és va declarar al Parlament la constitució de la República catalana. El president del Govern català, no obstant, va optar per deixar la declaració en suspens temporal per obrir un període de negociació amb el govern de l’estat espanyol.
Malgrat la suspensió, l’estat espanyol, ha optat per la via de la repressió i la imposició de força des de la violència policial i judicial; al marge de cap tipus de negociació que pugui incloure allò expressat a les urnes per la majoria de la ciutadania des de l’exercici del dret a l’autodeterminació.
El resultat del referèndum d’autodeterminació de l’octubre del 2017, així com els posteriors processos electorals, han generat les actuals majories: l’aplicació de l’exercici del dret d’autodeterminació comporta l’acceptació de la voluntat popular majoritària al nostre país de creació d’una república independent del “Reino de España”.
Aquesta proposta republicana és, ara mateix, l’única alternativa a la imposició de l’unionisme monàrquic, que s’ha basat en propostes totalment contràries a allò que, com a organització sindical ens és essencial: propostes antidemocràtiques, repressives, violentes, socialment injustes, neoliberals, insolidàries i, especialment, de negació dels drets d’autodeterminació i de decisió del futur propi de Catalunya.
És, doncs, en base al que ens és propi, participació, justícia, democràcia, pacifisme, solidaritat, dret a decidir i d’autodeterminació, que només podem situar-nos en la defensa dels resultats de l’únic referèndum d’autodeterminació que s’ha realitzat a Catalunya, i donar suport als seus resultats en qualitat de respecte a les regles bàsiques de la democràcia.
Els nostres valors democràtic ens obliguen, com a mínim, a situar-nos al costat dels que defensen la lluita (des dels valors de la no-violència) per la implementació del resultat democràtic del referèndum del 1-O. Altre cosa seria anar en contra de tot allò que ens ha format part de la nostra cultura assembleària.
Però, actualment, la diada de l’onze de setembre cal entendre-la des d’una perspectiva especialment àmplia.
Les celebracions actuals tenen el seu origen en la mobilització convocada a Sant Boi de Llobregat fa 45 anys (11/9/76) amb el suport de les esquerres catalanes i dels sindicats de l’època que li van donar el contingut reivindicatiu social que s’ha mantingut fins a l’actualitat.
3 anys abans, avui doncs fa 47 anys, moria Salvador Allende, president de la República de Xile, durant l’assalt al Palacio de la Moneda perpetrat des dels militars colpistes que van instaurar la dictadura, del criminal Augusto Pinochet, que va suposar més de 40.000 represaliats.
Avui també fa 20 anys de l’atac contra les torres bessones a Nova York, una atac que va provocar l’inici d’una escalada bèl·lica a l’orient mitjà que va suposar la mort de 400.000 persones a l’Iraq i 150.000 a l’Afganistan. Sobre aquestes xifres els “països occidentals” i posem una espessa boira que intenta amagar la nostra responsabilitat. Una responsabilitat que s’estén a milers de persones represaliades en la venjança occidental a l’atac; assassinades, raptades, torturades, empresonades il·legalment (sovint sense judici) i al marge de qualsevol respecte al dret internacional i als drets fonamentals, com ha estat denunciats per organitzacions com Amnistia Internacional.
Malgrat que els 11 de setembre poden representar l’autoritarisme representen també la capacitat popular d’enfrontar-se un any rere l’altre a la repressió i a mantenir la lluita contínua pels drets i llibertats, individuals i col·lectius, i per la justícia social. Una lluita on, des del nostre país petit, hem participat i seguim participant tant en la defensa dels nostres drets com des de la solidaritat internacionalista: com reunit a Barcelona 1,3 milions de persones contra la guerra o mantenint-nos al costat dels pobles represaliats com el de palestina, el sahrauí, el kurd, els roghinya i contra aquells governs que neguen les llibertats a les dones, als LGBTIQ+, on s’explota els infants o on és practica un esclavatge de facto.
L’onze de setembre ha de representar, per nosaltres i pel nostre país, la jornada reivindicativa on mantenim totes les nostres lluites i compromisos, nacionals i internacionals. Per a la construcció d’un món plural, democràtic, unit, independent, de classe, no sexista, participatiu, pacifista, ecologista, oposat frontalment a la injustícia social que comporta el neoliberalisme, que aposti per encabir les seves reivindicacions en la lluita per una societat més justa, solidària i democràtica, i situat en l’espai de les esquerres i l’espai alternatiu.
Secció sindical dels CAU-IAC de la UPC
11 de setembre de 2021
