Les universitats públiques catalanes, lluny d’estar lliures d’assetjament, són un paradís on les víctimes son ignorades. Moltes de les organitzacions universitàries, de forma sistemàtica, protegeixen els agressors i, a la pràctica, els faciliten i premien amb la seva permissivitat i indiferència. L’assetjament pot arribar a convertir-se en una forma gestió de les relacions laborals i, fins i tot, de lideratge i promoció.

L’assetjament és, actualment, un dels riscs psicosocials més important en l’àmbit laboral, especialment a l’administració pública, incloses les universitats. Aquest pot afegir-se a altres riscs, com l’estrès, el “burn out” (síndrome de la persona cremada), el bullying o la violència ocupacional, provocant una situació d’indefensió molt difícil d’abordar a les possibles víctimes, a més de danys psicològics i emocionals que afecten a la seva salut, a la vida quotidiana i a la familiar de forma inevitable.

L’assetjament s’ha d’entendre com una problemàtica complexa que engloba fenòmens com la discriminació, l’assetjament moral vertical i/o horitzontal, el laboral, el vampirisme social, formes de lideratge tòxic o el més que conegut assetjament sexual. La característica bàsica de l’assetjament és la presència d’una conducta sistemàtica i prolongada sobre una persona, grup o col·lectiu que persegueix una finalitat concreta.

L’estranya organització social estamental de les universitats i les seves lògiques socio-acadèmiques post-feudals, fan de les universitats una terra fèrtil on l’assetjament es desenvolupa com una planta invasora abonada i ben regada. Estudiants, investigadors i docents (PDI) i personal dels serveis i l’administració (PAS) estableixen unes peculiars relacions de jerarquia i poder on, l’assetjador, es pot moure amb una gran impunitat. La teranyina jeràrquica del PDI, que es superposa a l’estructura vertical del PAS, i l’especial relació de dependència deixeble-alumne generen espais de màxim confort i presència per l’agressió psicosocial.

Els esforços que es generen des dels òrgans institucionals per evitar l’assetjament són clarament insuficients, especialment quan s’hi sobreposen interessos ocults que promouen l’estructura de poder, el principi d’autoritat o la preservació de la immaculada imatge de l’acadèmia…

Casos paradigmàtics es donen entre la jerarquia dels grups de recerca i els departaments: els docents “high level” poden tenir nivells de poder sobre altres docents de més baixa categoria, però també sobre estudiants de tercer cicle. Els caps dels grups de recerca, directors de departaments o investigadors principals fan funcions encobertes de cap de personal, de selecció, d’avaluació, etc. Dins d’aquesta jerarquia, la carrera acadèmica i professional de les persones de nivell més baix, altament especialitzades i formades en la majoria dels casos, pot dependre totalment d’aquest “jefe” a nivell laboral.

Quan s’estableix una relació vertical d’assetjament la víctima queda absolutament desprotegida. L’assetjament pot ser sexual o psicològic (mobbing), o una barreja d’ambdues coses. La indefensió de la víctima és tan gran que es veu abocada a la submissió o abandonament ABSOLUT de la seva carrera acadèmica i professional. L’assetjador, normalment revestit d’una pàtina de reconegut prestigi (i principi d’autoritat), impedirà el desenvolupament professional de la víctima en tot el seu àmbit d’influència acadèmica… Això afecta també a una gran part del personal de suport a la recerca, conegut com a PAS de capítol 6 (C6), normalment amb contractes d’obra i servei que depenen directament d’un projecte dirigit per un investigador d’alt nivell. Si no hi ha projecte, es produeix l’acomiadament del C6…, en cas de que no es produeixi una submissió evident.

En alguns casos concrets s’han detectat els que podríem considerar “assetjadors en sèrie”. Persones amb un currículum d’assetjament d’anys d’evolució, amb múltiples víctimes. L’entorn, coneixedor de la situació, ha amagat i protegit l’assetjador mentre ignorava i desprotegia a les víctimes. Situacions que, quan s’han fet públiques, en molts casos l’entorn ha reconegut que ja ho sabien, n’eren coneixedors i no van fer res. “Ja saps com és, és molt passional, se li ha de deixar una mica de marge perquè aporta molts projectes i publicacions, i molts recursos econòmics a aquesta universitat“.

Altres situacions són els lideratges tòxics que afecten a tot un conjunt de persones treballadores. Persones amb actituds autoritàries, arbitràries i capritxoses que generen ambients insalubres a nivell psicosocial: canvis constants (i arbitraris) en les formes de treballar, greuges comparatius entre persones de la mateixa categoria i perfil (tractament diferenciat, privilegis…), ordres contradictòries, molestar a les persones treballadores en els seu temps de descans, menysteiment el seus drets laborals, indiferència… En molts casos aquestes actituds afecten especialment a persones amb característiques especials en la seva jornada com pot ser la reducció de jornada per cura d’avis o infants. S’han detectat centres de treball on les persones afectades amb diagnòstics d’accidentabilitat en el lloc de treball per riscs psicosocials, superen el 25%…

Les relacions resultants entre assetjador i víctima es reparteixen de forma diferent entre els diferents estaments universitaris. En el cas dels estudiants de primer cicle es produeix majoritàriament el conegut com a “bullying escolar” i l’assetjament sexual característic entre grups d’edat post adolescent, això és una evidència. És prou conegut que en la relació estudiant-PDI, per qüestions de jerarquia, més que situacions d’assetjament es produeixen situacions d’abús, principalment sexual. Tot això podria fer semblar que el rol de l’assetjador va lligat al de professorat, però no és així en absolut: va lligat als rols de poder i de jerarquia.

Poder i jerarquia entre les persones treballadores del PAS, també poden generar casos d’assetjament, gairebé com una forma de gestió del personal… Molts “caps” (tant del personal d’administració i serveis com del docent investigador) utilitzen el recurs de l’assetjament per forçar el trasllat “voluntari” d’una persona treballadora que els pugui ser incòmode en el seu equip de col·laboradors: menysteniment, maltracta, canvis de funcions, tasques humiliants, incompliment de drets laborals…, i una pressió constant per foragitar membres de la plantilla que no s’adeqüin al perfil o submissió requerida per l’assetjador. En el cas de que la víctima s’enfronti, la solució de l’empresa sempre és oferir un trasllat a la víctima, justificat-lo per motius de salut… L’assetjador aconsegueix el seu objectiu sense ni tan sols un desgast social dins de l’empresa, al contrari. En molts casos es premia i reconeix com un èxit aquestes maniobres i, fins i tot, en cas d’intervenció de l’empresa, s’opta per la promoció de l’assetjador.

És cert que des de la responsabilitat institucional es treballa per evitar l’assetjament. D’una banda es generen protocols anti-assetjament i s’executen avaluacions de riscs psicosocials, però és clarament insuficient. El sistema és extremadament garantista en la defensa dels drets de l’assetjador, però molt poc eficaç en la defensa dels drets de la víctima i la prevenció de cara a possibles nous episodis. El principi d’innocència de l’assetjador es defensa amb tanta força, en aquests casos, que es deixa a la víctima en situació d’indefensió i vulnerabilitat…, segurament perquè corporativament es potencia la presència d’una jerarquia de poder ben diferenciada en la comunitat universitària.

La lluita contra l’assetjament fa necessària un gran complicitat per part de tota la comunitat i dels responsables de la institució i, també, una major implicació de la inspecció de treball.

És imprescindible la cooperació i promoció de les tasques de vigilància que es fan des de la representació dels treballadors (sindicats i organismes unitaris), que són, normalment, els primeres detectors dels riscs psicosocials. És imprescindible desenvolupar institucionalment, una xarxa preventiva i de protecció, per evitar els casos d’assetjament i intervenir de forma decidida quan es detecten.

Cal fer-ho amb la participació cooperativa i coordinada de totes les representacions de la comunitat universitària: equips de govern, gerència, responsables de seguretat i salut laboral, representació dels estudiants, organismes unitaris, delegats i seccions sindicals… Només així, les universitats deixaran de ser l’actual paradís on els assetjadors es mouen amb absoluta impunitat i desenvolupen estructures de poder i creixement en base a aquesta xacra socio-laboral.

Koki Gassiot i Pintori és membre de la Coordinadora Nacional Confederal de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i responsable de riscs laborals de la Secció sindical dels Col·lectius Assemblearis d’Universitat (CAU-IAC) de la UAB. També forma part del Claustre de la UAB i del Consell Nacional de la IAC.

Març de 2018.