Jesús Aladro Domínguez, PAS

El passat 21 de novembre vaig assistir a la Jornada sobre l’accessibilitat web: “No tothom navega de la mateixa manera” organitzada per l’Escola d’administració pública de la Generalitat de Catalunya.

Allà es van comentar, entre d’altres coses interessants, la necessitat i obligatorietat d’adaptar-se a la normativa europea i estatal de fer accessibles tots els continguts digitals per a totes les persones amb alguna discapacitat i del breu termini que tenen les administracions per a fer-ho possible: menys d’un any. Una de les ponents va esmentar que dels més de 500 webs que administren a la Generalitat, només uns 138 utilitzen un programari adaptat per a crear continguts accessibles i va explicar que a partir d’aquests indicadors, han calculat que amb el personal i els recursos disponibles han d’esborrar gairebé 2 milions de continguts (imatges, vídeos, articles, enllaços, infografies etc.), ja sigui perquè tenien informació obsoleta que portava a equívoc en els cercadors o bé per tractar-se de continguts no accessibles.

Al torn de preguntes, es va preguntar sobre el criteri d’esborrat d’aquesta memòria col·lectiva; alguns/es responsables de departaments i institucions administradores de continguts d’alt valor històric van demanar què passaria amb els seus arxius. Se’ls va tranquil·litzar amb l’argument de que en aquests casos no s’esborrarien. A ningú se li escapa que serà impossible filar prim amb els 10, 15, 20 anys de memòria digital emmagatzemada tenint en compte els recursos disponibles i amb un marge de temps tan curt. Per posar-ne alguns exemples del que podria passar: no existirien referències a congressos, esdeveniments, cursos o notícies succeïdes fa uns anys o potser uns mesos, així que quan ningú les recordi serà com si no s’haguessin produït mai, si es que no estan documentades físicament o replicades per altres entitats.

Tots/es hem consultat pàgines i molts fins i tot hem format part de comunitats, fòrums i xarxes socials que o bé ja no existeixen o que segur desapareixeran amb tot el seu contingut, només és qüestió de temps. Algunes de les principals companyies que avui ens semblen immortals, ja han eliminat alguns projectes de comunitats que havien creat amb milions de seguidors i actualment és complicat, si no impossible, accedir als continguts que hi havien. Altres companyies van deixar d’imprimir les seves memòries, documentació i dades sensibles en paper fa més d’una dècada, poques tenen un pla d’arxiu digital accessible per a tothom, fàcilment consultable o que no es vegin afectades per actualitzacions i canvis de plataforma, quelcom habitual cada 4 o 5 anys. Darrerament hem sabut que Twitter pretén esborrar tots els comptes no actius els darrers 6 mesos, el que comporta eliminar els continguts, articles i referències de milions de persones per sempre. Només la petició de les famílies dels difunts que volen conservar els seus comptes personals ha paralitzat temporalment aquest projecte, fins a la creació d’un perfil específic per a aquests casos, però acabarà tirant endavant.

Com a exemple recent, avui mateix he tingut notícia del tancament d’un portal de temàtica cinèfila amb 16 anys d’història i que en 5 mesos —quan acabi el contracte d’allotjament del seu servidor— deixarà tots els seus continguts fora de línia. No és la primera ni serà la última web que segueixo i que té un final similar. Em consta que la majoria de diaris i revistes antigues que ja no existeixen tenen documentades i arxivades les seves edicions i hemeroteca. Avui sabem com era el món fa 7.000 anys perquè hi han vestigis físics i escrits i això ens ha permet entendre, lligar caps i construir una història objectiva basada en criteris científics i no morals ni doctrinals. Ningú ens garanteix que la informació de qualsevol diari o empresa de les que donem per segura la seva continuïtat, allotjada des de fa dècades en servidors d’altres empreses que tampoc sabem si existiran l’any vinent, serà consultable en el futur. Desconec si hi ha cap llei al respecte que obligui a organitzacions rellevants a tenir un arxiu físic amb la seva documentació i si les administracions en garanteixen el suport i la custòdia.

Hi han estudis d’experts documentalistes que asseguren que només es conservaran les fotografies que tinguem revelades o impreses i que la majoria d’arxius que tenim digitalitzats, tard o d’hora els acabarem perdent parcial o totalment. Tenint en compte que, si continuem amb els actuals hàbits d’interacció amb la tecnologia, estem invertint de mitjana més del 40 % del nostre temps alimentant aquestes dades o consultant-les per oci o feina, és inquietant que tot aquest tresor de dades es pugui manipular o perdre sense verificació ni supervisió. És una característica més de la modernitat líquida que ens va definir Zygmunt Bauman.

I jo em/us pregunto —vull compartir la reflexió amb tota la comunitat universitària i amb la societat en general— sobre què passa amb la memòria fins fa poc conservada en paper i inalterable, què passa amb la memòria digitalitzada i editable, què passa amb la memòria selectiva: a la Jornada se’ns van explicar que un dels criteris a tenir en compte per part dels qui han d’esborrar els continguts serà el pagerank de Google així com les estadístiques d’accés que proporciona aquesta mateixa empresa. És a dir, que de convertir-se en patró de selecció, Google podria indicar que és acceptable que existeixi i que no, més enllà de que igualment pot influir en mostrar-ho o no per interès comercial o per acord amb el règim de l’estat on opera. I què passarà quan tinguem un forat enorme sobre el que va passar en un bon grapat d’anys o quan ningú pugui verificar realment si les dades que existeixin van ser creades en la data que s’indica al document perquè no es poden contrastar amb cap arxiu físic, fotogràfic ni documental?

Penso en tot això i em ve al cap el concepte d’una escultura de gel, un magnífic castell gelat, imponent, preciós, admirable…però amb una vida efímera que durarà mentre el sol no escalfi gaire. Sembla que el canvi climàtic ho posarà complicat.

Foto: Harbin ice and snow sculpture festival (2017)