Esther Sans Gaya

Tinc 49 anys i en fa 26 que treballo a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i ja em sembla tota una vida! Amb aquest cúmul d’anys treballats em sento una autèntica sènior en l’àmbit professional universitari.

De fet, si ens fixem en l’edat del Personal d’Administració i Serveis (PAS) de la nostra institució, també, els sèniors i les sèniors guanyen per golejada amb un 75% entre la franja dels 41 i els 60 anys. I, més concretament, un 38% del PAS ocupa el rang dels 51 als 60 anys. Tenint en compte aquestes xifres, s’ha de destacar que la UPC té una plantilla de personal madura, tret que comparteix amb moltes administracions públiques.

A més d’aquest fet, a l’organització se succeeixen jubilacions cada any i encara sofrim el sotrac persistent de la crisi econòmica que dificulta la contractació de personal per cobrir aquestes places. Aquest darrer factor impedeix el relleu generacional i l’entrada d’aire fresc, tan necessari en estructures encara molt jerarquitzades amb maneres de fer rutinàries i patrons ineficients viciats pels anys, si també afegim la dificultat de la mobilitat interna i la manca d’oportunitats de promoció.

Altre aspecte a assenyalar és la qüestió del gènere, ara necessàriament tant de moda. A la UPC, s’han impulsat vàries iniciatives en l’àmbit de la igualtat, tant entre el col·lectiu femení del Personal Docent i Investigador (PDI) com entre les dones del PAS. Les dones són el punt de mira, la qual cosa provoca sentiments contraposats. N’hi ha que aplaudeixen les iniciatives (la majoria, dones) i altres que encara no entenen les mesures (en general, homes).

Amb tot aquest panorama de particularitats, restriccions i sostres, les emocions del personal estan a flor de pell. I què hi podem fer? Com ens podem empoderar per fer front a aquest escenari limitant? Com podem gestionar millor les nostres emocions davant de desequilibris inherents a una estructura, un equip o un mateix?

A la UPC, ja han sorgit algunes activitats per aprofundir en certes temàtiques. Una d’elles és el pilot dels “Cercles de Coaching de Dones PAS” del qual en formo part. L’objectiu d’aquesta acció és generar un espai de reflexió compartida sobre la carrera professional de les dones PAS i les dificultats que es troben, el que s’anomena “sostre de vidre”. Aquests Cercles els formen entre 4 i 6 dones que autogestionen el seu funcionament, apliquen una mateixa metodologia de treball a cada sessió i, sobretot, es relacionen des de la igualtat, la màxima confiança i la confidencialitat.

La metodologia que s’aplica en els Cercles s’anomena “Teoria U” creada per Otto Scharmer, professor del Massachusetts Institute of Technology (MIT). Es tracta d’una eina per impulsar l’autoconeixement i la intel·ligència emocional, desenvolupar la presència i l’escolta, i fomentar la col·laboració generativa a l’entorn d’una situació o d’un problema.

Viscut en primera persona, els resultats del Cercle són emocionalment d’alt voltatge. D’una banda es posen en comú valors que fan més fort el Cercle i l’afermen, i d’una altra banda es canalitzen els malestars i les preocupacions des de perspectives molt diverses per trobar inspiració a possibles solucions. El Cercle és una eina molt potent per a la catarsi emocional, l’alliberament d’hàbits i creences, i per a la reconstrucció de la pròpia mirada davant de cada objectiu exposat, gràcies a les aportacions de les persones que en formen part. I, agraeixo de cor a la Rosa Maria, la Mari Cruz i la Carme l’haver compartit aquest camí.

I, ara, què passarà? Hi haurà algun canvi més conscient entre les dones que hem participat respecte a les dones que no ho han fet? I què passa amb els homes? A mi em sembla que si realment volem avançar, més enllà de respondre a una moda, ens hi hem d’implicar totes i tots, des de dalt fins baix perquè són temps difícils i d’on no n’hi ha, no en pot rajar. No obstant això, ara són bons temps per a la lírica…Ara és un bon moment per compartir valors, emocions, complicitats, sentiments de pertinença i força de superació!