Maria Rubert de Ventós, del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori

Sense els més de 160.000 arbres plantats a les voreres, Barcelona seria una ciutat inhabitable. Els arbres fan ombra i milloren les condicions ambientals del carrer. El fullatge contribueix a mitigar els sorolls dels cotxes i també els fums i les olors. No conec cap altra ciutat al món amb més arbres en fila. «Els arbres són vastos dipòsits d’aire que contribueixen poderosament a la circulació de l’aire dels carrers i de les vivendes». Així entén Ildefons Cerdà el verd a la ciutat: no com un recurs per embellir passejos, sinó com una cosa substancial per a la seva higiene i supervivència. Com fanals o canonades, es planten plàtans alineats, segons el pla, cada vuit metres.

Els plàtans també van transformar els nostres paisatges en el segle XIX. La xarxa de camins medievals es va completar amb vies rectes, alineades amb arbres, ben traçades. L’Empordà estava triangulat per allées verds que eren filtres bellíssims i frescos túnels verds que feien ombra i ordenaven el territori. En queden comptats exemplars. Es van tallar a partir dels anys 60 perquè semblava que el cotxe implicaria la modernització i el progrés del país, i els arbres eren un perill: provocaven accidents, eren un símbol del passat, una antigalla. Recordo de memòria algunes restes que resisteixen: a Corçà, a l’antiga carretera cap a la Bisbal; alguns exemplars a Reus, a Camallera, a Figueres -a la carretera vella darrere del Motel Empordà-, als accessos a Montblanc i Valls, al carrer de Pere IV -antiga carretera a Mataró… A Olot els plàtans del passeig de Barcelona no es van tallar gràcies a l’afany d’un grup d’escriptors tossuts. N’hi ha prou amb comparar el confort i la bellesa d’aquest tram amb la continuació sense encant i poc atractiva d’aquesta mateixa carretera cap a Vic, que tenia, fins fa 40 anys, els mateixos arbres i bellesa.

Paradoxalment és a Barcelona on trobem encara aquestes precioses voltes de plàtans de color verd vibrant, que contribueixen a incrementar el nostre benestar. Hi ha programes per substituir-los per espècies més resistents. No obstant, molts enginyers agrícoles i biòlegs són entusiastes dels plàtans: l’arbre més resistent i més ben adaptat a les condicions urbanes, el que millor construeix aquelles magnifiques cúpules verdes.

Gairebé 150 anys més tard des que es va iniciar aquest programa sistemàtic de plantació en carrers i carreteres, ens trobem en una situació diferent. Comencem a constatar les conseqüències del canvi climàtic en múltiples esferes. S’han d’emprendre mesures urgents, que signifiquen un profund canvi d’hàbits en el consum energètic, per evitar el sobreescalfament a un màxim d’1, 5 graus, el límit que ha imposat l’ONU.

Però algunes mesures simples i immediates podrien contribuir, potser tímidament, a millorar el nostre entorn i les condicions climàtiques. És inversemblant que els arbres urbans, amb escocells diminuts i sense el ritme de pluges d’abans, no estiguin morts: estan groguencs, assedegats i amb fullatge despoblat. Sabem que les arrels ocupen un espai proporcional a la capçada. Multiplicar per cinc la dimensió dels escocells millorarà les condicions dels arbres i, per tant, les nostres.

Però, a més, és el moment de tornar a plantar, de manera sistemàtica, un arbre alineat cada 8 o cada 10 metres a cada cuneta, a cada carretera, a cada autovia. Imaginen-nos quanta bellesa i quant aire condicionat ens estalviarem Les nostres carreteres podran ser com les de les pel·lícules franceses. Plantar un arbre cada vuit metres a cada aparcament, a cada esplanada asfaltada, pública o privada, millorarà vastes zones perifèriques i les convertirà en agradables espais de lleure. Ens assemblarem menys a la imatge tòpica del mall americà, però guanyarem en qualitat ambiental. Els arbres tardaran temps a créixer i a convertir vies i variants, aparcaments i esplanades en túnels verds, però no importa. Aquests arbres contribuiran de seguida a l’augment del confort en els viatges amb cotxe i, sens dubte, a embellir aquells paisatges d’elements heterogenis que construeixen els afores de moltes poblacions. S’ha de buscar consens i lucidesa per millorar un territori que els últims anys ha devastat i triturat camps amb l’argument de la necessitat de més infraestructures. Revisem les lleis il·lustrades del segle XIX sobre construcció de carreteres!

Parlar d’infraestructures al segle XXI significa parlar de trens i de vies verdes. Sobra asfalt si volem garantir el futur. Una ordenança simple pot contribuir a limitar, una mica, l’escalfament global. Potser és massa simple imaginar que podem plantar 500.000 arbres més.

Publicat a El Periódico, el 23/10/2018