Albert Corominas Subias

En disposar-me a llegir, a la nostra web, una entrada sobre la denominada Indústria 4.0, m’ensopego amb l’afirmació que “un 63 % dels alumnes que assisteixen avui a una classe de primària acabaran ocupant un lloc que ara mateix no existeix”.

Sorpresa triple.

Primera, per la novetat en la formulació. Fins ara l’havia vista amb el 65 i el 70 %, però no amb el 63 %, que li atorga una superior aparença de precisió. No se sap res d’aquestes futures ocupacions, ara mateix inexistents, però hi ha qui té la capacitat de quantificar-les.

Segona, perquè em pensava que aquesta mena d’afirmacions ja estaven prou desacreditades (vegeu, per exemple, https://donaldclarkplanb.blogspot.com/search?q=65%25 i https://elpais.com/elpais/2017/03/10/hechos/1489146364_790212.html), i es veu que no. És cert que personalitats influents del món dels negocis, amb la justificació que “és una estimació molt estesa”, la repeteixen incessantment i que això pot arribar a confondre molta gent, però també és cert que la repetició no pot convertir en veritat allò que no ho és.

Tercera, perquè la sentència no se sap ben bé què vol dir (https://www.universidadsi.es/sobre-el-infundio-del-65/). El 63 % es refereix a l’estudiantat de primària de tot el món, de la UE, de la Xina…? Què es considera un lloc (de treball)? Quan l’ocuparan? En acabar la secundària obligatòria, el grau, després d’uns anys d’exercici professional…? Quan això passi, hi haurà encara llocs de treball per al 63%?

Es pot pensar que no cal posar-se així per una cosa més de tantes que es diuen sense fonament ni reflexió i que potser no té gaire importància. Però, si no la tingués, no es difondria des de tribunes com l’alta direcció d’empreses multinacionals de primera magnitud o el Fòrum de Davos. La salmòdia del 63 % no és innòcua, perquè es vincula a la suposada fugacitat del coneixement i a la consegüent inutilitat d’aprendre’l, ja que, a més, està a disposició permanent a la xarxa, a un parell de clics. Contribueix així, entre d’altres, a desmoralitzar l’estudiantat i el professorat de tots els nivells educatius i a devaluar la relació entre un i altre, perquè qui no sap on va no pot saber el camí que hi porta i, per tant, el millor és no fer l’esforç per seguir-ne cap (https://www.universidadsi.es/hacia-la-sociedad-de-la-ignorancia/).

Aleshores resulta, paradoxalment, que discursos pretesament emmarcats en el de la societat del coneixement fomenten la ignorància. El perill, no remot, és que la societat es divideixi en una minoria relativament poc nombrosa posseïdora del coneixement i capaç de desenvolupar-lo i una majoria amb les competències justes per consumir els béns i els serveis que la minoria li ofereixi.