Albert Corominas Subias, del Departament d’Organització d’Empreses

Les mesures adoptades per les administracions arran del crac de 2007 han implicat, a les universitats públiques catalanes, reduccions de pressupostos i de plantilles, augment dels preus públics i pèrdua de poder adquisitiu del personal. Calia fer més amb menys, se’ns va dir, però ningú no va explicar com.

El resultat, més feina i menys perspectives de veure-la reconeguda amb l’estabilització o la promoció i, per tant, desànim generalitzat que es pot transformar fàcilment en resignació, és a dir, en la conformació amb aquest estat de coses.

Però la resignació de la institució i de la comunitat universitàries només pot conduir a l’empitjorament d’una situació ja de per si molt dolenta. La inèrcia de l’empenta anterior al crac ja fa temps que mostra signes d’esgotament.

Fa almenys dos anys i mig que des de la UPC es va tenir la iniciativa de plantejar la insuficiència pressupostària com el problema central de les nostres universitats públiques. Després d’un període en què la reivindicació ha comptat només amb el suport explícit de les tres universitats més grans i més antigues, tots els rectorats de les nostres universitats públiques s’hi han sumat finalment i han començat a exigir conjuntament al govern de Catalunya un finançament que els permeti dur a terme dignament les tasques de docència i recerca que els corresponen. Però no se’n poden sortir sense el suport actiu de la comunitat universitària.

Cal que tota la nostra UPC reaccioni i reclami un finançament i un marc de treball que ens permeti recuperar i superar el nivell de la nostra activitat acadèmica anterior al crac. No és una reivindicació corporativa: el deteriorament del sistema universitari públic és un component significatiu del deteriorament del país.