Ni un primer pas

Vera Sacristán, del Departament de Matemàtiques

En el darrer Euro baròmetre Els europeus i llurs llengües, publicat per la Comissió Europea el juliol de 2012, les persones que a Espanya declaren conèixer prou bé la llengua anglesa per mantenir una conversa bé o molt bé representen tan sols l’11,7% de les enquestades, la qual cosa ens situa a la cua dels 27 països de la Unió Europea. Entre els joves, el percentatge és del 19,67%, i tan sols 24 centèsimes separen Espanya del país més mal situat de tota la UE en coneixements d’anglès de la seva població jove. La resta de llengües europees parlades a Espanya presenten índexs molt inferiors a l’anglès.
En aquest context, qualsevol iniciativa que promogui el coneixement d’idiomes és benvinguda. Qualsevol?
El gener de 2014, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic. Entre un article sobre la seguretat dels centres de culte religiós i un altre sobre la ubicació de les oficines de farmàcia, hi ha un article que estableix que «els estudiants que iniciïn els estudis universitaris de grau en una universitat catalana el curs 2014-2015 i posteriors han d’acreditar, en acabar els estudis, el coneixement d’una llengua estrangera d’entre les establertes en les proves per a l’accés a la universitat (PAU), amb un nivell equivalent al B2 del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR) del Consell d’Europa».
En un món globalitzat sembla molt convenient -fins i tot imprescindible que les persones que obtenen un títol universitari sàpiguen idiomes, particularment els idiomes més habituals de la seva especialitat.

La norma del 2014 només exigeix que s’ha de justificar un nivell per al qual no s’ofereix la formació corresponent

Aleshores, ¿quin problema hi ha? Que la llei no preveu que les universitats imparteixin aquests idiomes en els seus plans d’estudis. A Catalunya es titulen de grau o d’un nivell equivalent més de 30.000 estudiants cada any, i és responsabilitat individual de cada estudiant aconseguir la formació necessària per passar del nivell B1 d’idioma estranger -obtingut al batxillerat al nivell B2 que se li exigeix per tal d’obtenir un grau universitari.

Les escoles oficials

Ni les escoles oficials d’idiomes ni les escoles d’idiomes de les universitats estan dimensionades per acollir aquesta quantitat d’estudiants, els quals acaben, majoritàriament, havent de recórrer a institucions privades. La Generalitat es limita a oferir un nombre determinat d’ajuts econòmics -per un import limitat per a la formació i la matrícula dels exàmens oficials d’idiomes. El desconeixement d’idiomes a casa nostra no es correspon amb el nostre paper a Europa, on el nostre país està ben situat quant al PIB i el nostre sistema universitari és considerat d’alta qualitat. El problema dels idiomes s’hauria d’abordar en profunditat. El sistema que es va implantar a Catalunya l’any 2014 no es pot considerar ni tan sols com un primer pas, ja que únicament estableix la necessitat de justificar un nivell per al qual no s’ofereix la formació corresponent.

Article publicat a El Periódico, 22/06/2017

Vera Sacristán, del Departament de Matemàtiques

En el darrer Euro baròmetre Els europeus i llurs llengües, publicat per la Comissió Europea el juliol de 2012, les persones que a Espanya declaren conèixer prou bé la llengua anglesa per mantenir una conversa bé o molt bé representen tan sols l’11,7% de les enquestades, la qual cosa ens situa a la cua dels 27 països de la Unió Europea. Entre els joves, el percentatge és del 19,67%, i tan sols 24 centèsimes separen Espanya del país més mal situat de tota la UE en coneixements d’anglès de la seva població jove. La resta de llengües europees parlades a Espanya presenten índexs molt inferiors a l’anglès.
En aquest context, qualsevol iniciativa que promogui el coneixement d’idiomes és benvinguda. Qualsevol?
El gener de 2014, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic. Entre un article sobre la seguretat dels centres de culte religiós i un altre sobre la ubicació de les oficines de farmàcia, hi ha un article que estableix que «els estudiants que iniciïn els estudis universitaris de grau en una universitat catalana el curs 2014-2015 i posteriors han d’acreditar, en acabar els estudis, el coneixement d’una llengua estrangera d’entre les establertes en les proves per a l’accés a la universitat (PAU), amb un nivell equivalent al B2 del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR) del Consell d’Europa».
En un món globalitzat sembla molt convenient -fins i tot imprescindible que les persones que obtenen un títol universitari sàpiguen idiomes, particularment els idiomes més habituals de la seva especialitat.

La norma del 2014 només exigeix que s’ha de justificar un nivell per al qual no s’ofereix la formació corresponent

Aleshores, ¿quin problema hi ha? Que la llei no preveu que les universitats imparteixin aquests idiomes en els seus plans d’estudis. A Catalunya es titulen de grau o d’un nivell equivalent més de 30.000 estudiants cada any, i és responsabilitat individual de cada estudiant aconseguir la formació necessària per passar del nivell B1 d’idioma estranger -obtingut al batxillerat al nivell B2 que se li exigeix per tal d’obtenir un grau universitari.
Les escoles oficials
Ni les escoles oficials d’idiomes ni les escoles d’idiomes de les universitats estan dimensionades per acollir aquesta quantitat d’estudiants, els quals acaben, majoritàriament, havent de recórrer a institucions privades. La Generalitat es limita a oferir un nombre determinat d’ajuts econòmics -per un import limitat per a la formació i la matrícula dels exàmens oficials d’idiomes. El desconeixement d’idiomes a casa nostra no es correspon amb el nostre paper a Europa, on el nostre país està ben situat quant al PIB i el nostre sistema universitari és considerat d’alta qualitat. El problema dels idiomes s’hauria d’abordar en profunditat. El sistema que es va implantar a Catalunya l’any 2014 no es pot considerar ni tan sols com un primer pas, ja que únicament estableix la necessitat de justificar un nivell per al qual no s’ofereix la formació corresponent.

Article publicat a El Periódico, 22/06/2017

2017-07-10T10:19:51+00:0010/07/2017|Articles publicats en diaris|0 Comentaris

Deixeu un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.