José Manuel de la Puente Martorell, Departament de Ciència i Enginyeria Nàutiques

Hi ha una petita diferència entre els dos adjectius; i no perque els adjetius siguin “las arrugas del estilo” –Alejo Carpentier dixit–.

Siguem succintes. El “Recull de Premsa” amb el que la UPC ens ennova diàriament informava l’altre dia (6-XII-2018) que una “estudiante de Aeroespaciales” (sic) va dir, en el campus UPC de Terrassa, després de votar en urna, que ella estava en contra de la Monarquia.

Mare de Déu santíssima (amb perdó de la verge de Loreto, patrona dels aviadors), però qui és el que, encetat el segle XXI, i més dins el recinte d’una institució acadèmica-científica, pot afirmar que està, a pèl, sense matisos, a bote pronto, a favor dels reis i de les reines? O a favor del Cagatió? O a favor de l’imperi? O a favor dels triunvirats? O a favor de les diarquies? O a favor dels Playmòbils?

Donat que tothom sembla haver perdut l’oremus, intentaré aquí fer un acte d’heroisme. Això, en els temps que còrren, és arriscat, però consisteix simplement en enunciar quelcom sensat, assenyat i planer. Denuncio que dins la UPC es fomenti aquest nivell d’analfabetisme polític. No pot ser. Fer o dir certes coses sense haver-se llegit un vademècum mínim sobre Dret, no és que no sigui acceptable, és que produeix una vergonya màxima, infinita (Cantor, ajúda’m).

Parlo dels rudiments insuportables que semblen terriblement desapareguts en la galàxia dels coneixements dels organitzadors d’aquest tipus de consultes. Un ítem és la votació de Terrassa. El “Recull” ens comunica puntualment que hi han nanosatèl•lits controlats per la UPC, però no reporta ni gota d’una ignorància greu, poderosa, nostrada, sobre els fonaments més infantils del sistema sociopolític típic europeu des de 1945. És molt fort, estem parlant d’una seu catalana docta i important, parlem de gent immersa en la flor i nata dels estudis sobre enginyeria aeroespacial.

No ens desvièssim. Els polítics en teoria més inclinats al regicidi –s’em perdonarà ser ras i curt– com ara Santiago Carrillo (Partit Comunista, etc.), es van inserir al seu dia, històricament, dins l’òrbita de la ‘monarquia parlamentària’ (la que va començar amb la transició espanyola).

Òrbita? Perdó?

Semblen mentida aquestes foteses. És de rigor que ningú entre la constel•lació de tutors, professors, catedràtics, etc. de Terrassa no hagi impartit un seminari –ni que fos brevíssim– a estudiants i personal flotant de l’àrea, sobre una figura política bàsica d’intel•lecció tan pedrestre, tan digerible per un pàrvul? Expressat d’una altra manera: estem al 2018, i ni professors, ni estudiants ni PAS, no som exactament els “sans-culottes” de la Revolució Francesa… Romandre en la inòpia del que és un sistema polític modern, és a dir, del que és en concret una monarquia parlamentària, on la figura del “cap de l’estat” resulta completament irrellevant en el funcionament del sistema, és una autèntica barbaritat. Com es pot votar això en un campus?

Quan el que es dirimeix en una votació amb urnes (!) sembla que sigui un assumpte gegantí i, en comptes d’això, es tracta de decidir sobre una minúcia insignificant, llavors és quan s’entra en un parany deontològicament delicat per qualsevol Universitat que es precii. Té un nom: enganyifa.

Quan el “format” de la figura del cap de l’estat, en comptes de ser una persona civil, és un monarca, llavors… la repercusió en el sistema és nula. Que no se m’escandalitzi cap monàrquic potencial que pugui haver en aquest for, si us plau; és una manera de parlar: el rei en les democràcies parlamentàries de la Unió Europea és una titella, i la titellassa suprema és la reina d’Anglaterra. No pinta absolutament res en la política del país. Res. Zero. Com és possible que gent il•lustrada, formada, universitària, sembli obviar allò que sap tot Occident? Quina qüestio és aquesta, supina, per una universitat politècnica? És com fer una votació per decidir quina classe de florero posem al rebedor de casa.

En el rànking de països de “més qualitat democràtica” elaborat per The Economist (una publicació sèria), al tanto, atenció, el primer país de la classe mundial és… Noruega (?). O sigui, el millor país del món. I per descomptat, existeix un ‘Dia de Noruega’ al calendari oficial del país escandinau, on els noruecs vitorejen els seus reis, oju, els vitorejen cosa de no dir (en castellà: “una cosa mala”); i tots que van a palau tan contents.

El primer país de la llista d’excel•lència, doncs, Noruega. Per la seva banda, Dinamarca (posada com a exemple de possibles ventures nostres manta vegades) no queda lluny de la capçalera d’aquesta enumeració àuria i estupenda. I, com sabem tots –espero–, Dinamarca actualment és una repúbl…

Ep!