La UPC investirà doctor ‘honoris causa’ l’arquitecte Ricardo Bofill Leví

Ricardo Bofill Leví, un dels màxims representats de l’arquitectura postmoderna, serà investit doctor ‘honoris causa’ per la UPC. Així ho ha aprovat el Consell de Govern del 2 de juliol, a proposta de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB).

21/07/2020

Ricardo Bofill Leví (Barcelona, 1939) és un dels urbanistes i arquitectes catalans més influents i reconeguts en l’àmbit internacional. Va formar-se inicialment a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) de la Universitat Politècnica de Catalunya · BarcelonaTech (UPC), un centre que ara impulsa la investidura de l’arquitecte com a doctor honoris causa, en reconeixement a la seva trajectòria en diferents estils arquitectònics contemporanis, tant d’obra urbana com d’habitatge. 

L’acte d’investidura es preveu per a la tardor i en la cerimònia exercirà de padrí el director de l’ETSAB, Félix Solagruen-Beascoa de Corral, que explica amb aquestes paraules l’encert de la distinció a Bofill: “Crec que si algú del nostre entorn, l’arquitecte més reconegut dels nostres contemporaris, el que té major perfil internacional, amb obra sobradament reconeguda i galardonada, algú qui realment ho mereix i que, a més, aquesta persona és propera, sense cap mena de dubte és l’arquitecte Ricardo Bofill Leví.”

La proposta d’investir Bofill doctor honoris causa, aprovada pel Consell de Govern el 2 de juliol, té el suport de reconegudes figures del món professional i acadèmic, com els arquitectes Paolo Portoghesi, Bjarke Ingels, Kengo Kuma, Benedetta Tagliabue i Thomas Heatherwik; o els acadèmics Francisco Montero, Manuel Blanco i Ivan Cabrera, directors de les escoles tècniques superiors d’Arquitectura de Sevilla, Madrid i València, respectivament.

50 anys de creació arquitectònica arreu del món
Ricardo Bofill es va matricular a l'ETSAB l'any 1957, quan la seu estava al centre de Barcelona. Tal com assenyala el director de l'Escola, "eren temps de censura i repressió i aquell any el jove va ser detingut i expulsat de la Universitat. No va poder complir el seu desig d'estudiar Arquitectura a l'escola de la seva ciutat natal, l'ETSAB". 

El seu pare, Emilio Bofill i Benessat, era arquitecte, i havia sigut soci estudiant del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC). En aquest àmbit va néixer la trajectòria professional del jove estudiant, qui va traslladar-se a Suïssa per continuar els seus estudis. Es va graduar en Urbanisme i Arquitectura a l’Haute École du Paysage, d’Ingénierie et d’Architecture de Genève.

El 1963 va reunir a Barcelona un equip de joves formats en diferents disciplines −com l’arquitectura i l'urbanisme, l’enginyeria, la sociologia, la filosofia, la literatura i el cinema−, el germen de l’actual ‘Ricardo Bofill Taller d’Arquitectura (RFTA)’. Des d’aquest estudi, ubicat en una antiga fàbrica de ciment a les afores de Barcelona, i amb seus a París, Montpellier i Nova York, s’ha realitzat un miler de projectes arquitectònics de diferent naturalesa i estils a més de 40 països del món al llarg de més de mig segle. El Taller d'Arquitectura ha transitat per una sèrie de canvis pràctis i reòrics, relacionats en part amb les transformacions polítiques i socials dels darrers anys.

En la primera etapa artística, Bofill va recuperar els elements artesanals característics de l’arquitectura catalana tradicional per tractar més tard els problemes de planificació urbana en l’àmbit local dins del context polític i social espanyol. En aquesta època, destaca el seu treball en complexes residencials, com el barri Gaudí de Reus, a Tarragona; el Castell de Kafka a Sant Pere de Ribes, Barcelona; la Muralla Roja a Calp, Alacant, o l’edifici d’apartaments Walden 7 a Sant Just Desvern, Barcelona.

L’interès per donar resposta als problemes urbans dels països en via de desenvolupament va portar l’arquitecte a traslladar part del seu equip a Algèria, on va col·laborar en projectes de planificació urbana i habitatge social, amb la construcció del Poble Agrícola Houari Boumédienne, al sud-est del país.

Als anys 70 del segle passat va formar un equip a París per dur a terme diferents projectes per a les ‘noves ciutats’ franceses, com la ‘Petite Cathédrale’ i la ‘Maison d’Abraxas’. A finals de la dècada, les activitats del taller es van concentrar principalment al país gal, on es van desenvolupar projectes com ‘Les Arcades du Lac’ i ‘Le Viaduc’, a Saint-Quentin-en-Yvelines, o el conjunt d’habitatges ‘Les Espaces d’Abraxas’, a Marne-la-Vallée, entre d’altres.

L’any 2000, el taller centra la seva activitat a Espanya, des d’on es desenvolupen projectes internacionals des de l’escala urbana. Destaquen projectes com la ‘Place de l’Europe’ a Luxemburg; la ‘Prolongació de la Castellana’ a Madrid, la ‘Central Artery’ a Bòston; infraestructures de transport com la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona; l’Hotel Vela, al Port de Barcelona; equipaments culturals, esportius i comercials a Europa, Estats Units i Àsia; edificis d’habitatges socials i de luxe; edificis d’oficines i seus d’importants companyies, entre altres. En l’actualitat, el taller de Bofill treballa en projectes com el Shang Xian Fang Redevelopment, a Shanghai; o la nova seu corporativa de Multibank Inc., a Panamà, entre altres.

El Taller d'Arquitectura i l'arquitectura de Ricardo Bofill s'han recolzat en la tecnologia, en la construcció i en les matemàtiques. Segons afirma el director de l'ETSAB,"en el camp universitari un doctor o doctora honoris causa ha de complir amb aquest perfil: el de ser un model exemplar en el seu treball, en la seva tasca i, en definitiva, en la seva tasca investigadora, com un professor model".

Al llarg de la seva trajectòria, Bofill ha rebut nombrosos premis i distincions, com el Vittorio de Sica Arquitecture Prize i la distinció honoris causa per les universitats d’Hamburg, a Alemanya, i Metz, a França. A més, ha estat guardonat per l’Ordre des Arts et des Lettres de París, a França; l’Académie Internationale de Philosophie de l’Art de Berna, Suïssa, i l’American Society of Interior Designers de Nova Jork, entre d’altres.