Eva Miranda (Reus, 1973) és investigadora ICREA Academia i professora de la Facultat de Matemàtiques i Estadística (FME) i de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (EPSEB) de la Universitat Politècnica de Catalunya - BarcelonaTech (UPC). Estudia la interacció entre singularitats, simetries i fenòmens complexos en geometria, dinàmica i física matemàtica.

El teu camp d’estudi és la geometria simplèctica. Es pot explicar planerament?
La geometria simplèctica és un vessant de la geometria que explica fenòmens de la física com les trajectòries de les partícules o els moviments dels planetes i parteix de la geometria diferencial que mesura objectes que no són plans. L’arquitectura de Gaudí n’és un exemple: interpretar les superfícies corbades com objectes per fer geometria. La física ens aporta els models que ens permeten escriure equacions de moviment de les partícules que es poden moure a superfícies corbades.

I la teva recerca es basa en aquests models?
Ara estudio altres aspectes relacionats amb la física, no tant amb el moviment de partícules sinó amb el context de moviments de fluids. Seria una noció un xic diferent. La geometria que domina el moviment de les partícules en la dinàmica de fluids i és més complexa. Només hem pogut associar  models geomètrics semblants a geometria simplèctica en els casos “estacionaris”. Com a curiositat, aquesta geometria, anomenada “geometria de contacte” ens permet entendre “matemàticament”, per exemple, com es pot aparcar un cotxe en pocs passos.

I quines aplicacions té?
És indispensable per descriure el moviment dels planetes, per exemple, o el moviment dels satèl·lits. Si nosaltres enviem un satèl·lit i no volem que es perdi, apliquem eines de la geometria simplèctica per fer que torni al punt inicial. En matemàtiques se li diu òrbita periòdica, i seria com dibuixar un cercle. La meva recerca està molt enfocada a buscar aquests “cercles”  motivada pels problemes de la mecànica celeste. Semblaria que són conceptes escrits en llibres fa anys però no és així. Encara s’estan buscant mecanismes eficients per trobar trajectòries que, per exemple, poden minimitzar la despesa de fuel. I saber-ho fer és una qüestió on intervé la geometria simplèctica.

"Em va emocionar descobrir que els models que jo havia creat de manera totalment abstracta es poden aplicar a problemes de mecànica celeste"

Explica’ns algun moment important de la carrera
Mira, una casualitat que em va emocionar molt va ser descobrir que models abstractes que havia fet podien respondre a una versió simplificada del clàssic problema de tres cossos (problema que no es comprèn totalment). És a dir, els models que jo havia creat de manera totalment abstracta es poden aplicar a problemes de mecànica celeste. Això passa molt poques vegades a la vida. Ara estic treballant les òrbites d’escapament i les trajectòries utilitzant la geometria singular que vaig desenvolupar va més de 10 anys.

Però encara treballes amb més temes...
Sí, en dinàmica de fluids i comportaments anòmals que expliquen fenòmens com la dificultat de recuperar els aneguets de goma perduts en un vaixell al Pacífic. Els aneguets es poden tractar com una partícula que es mou dins l’aigua i, per tant, aquests moviments segueixen uns models matemàtics que ja estan establerts de fa temps. Són les equacions de Navier-Stokes i un dels enigmes del mil·lenni és resoldre el problema de regularitat. Els matemàtics porten anys intentant-lo solucionar.

Tens una trajectòria plena de reconeixements, t’havies imaginat arribar on ets ara?
No, en absolut. Tot m’ha agafat per sorpresa. Vaig fer matemàtiques perquè era una passió, com també ho era la literatura. Crec que les matemàtiques i la literatura comparteixen molts més paral·lelismes dels que la gent creu. Les matemàtiques són molt creatives. Moltes vegades pensar i escriure una demostració d’un teorema és com crear un poema i portar a la gent a un lloc o ningú ha estat mai abans. Quan vaig acabar la carrera vaig triar la recerca malgrat que aleshores era molt habitual anar a l’institut a fer classes. De fet vaig començar, però després vaig començar la tesi i fins avui.

Ha estat dur?
És dur dedicar-se a la recerca, i si ets una dona encara més. A Catalunya potser no es veu tant però als països on es fa més recerca dels meus àmbits, França, Alemanya, o els països nòrdics les dones són poc presents al món de la recerca. A vegades ets l’única dona en un congrés. Ara que ja soc més gran i puc relativitzar-ho no m’afecta, però en certa manera sempre se’ns qüestiona més. Recordo fa uns anys quan un estudiant em va qüestionar en una xerrada i m’explicava el que jo deia als meus articles. Li vaig haver de recordar que “la” Miranda dels articles era jo.

"Tinc el privilegi de treballar en el que més m’agrada: fer recerca en matemàtiques"

Com és el món de la recerca?
És competitiu i dur, però és la meva passió. Tinc el privilegi de treballar en el que més m’agrada: fer recerca en matemàtiques. Però darrera tots aquests premis no només hi ha moltes hores de feina sinó també molts intents que no han funcionat i moltes decepcions. Encara que sembli el contrari la recerca ve carregada d’emocions. En recerca també hi ha yins i yangs: el fracàs i l’èxit formen part del procés. És una muntanya russa, exactament, amb molta adrenalina i una vessant molt emotiva.

Què et queda per fer d’ara en endavant?
Uf! Moltíssimes coses! Mira, just me’n vaig a Oxford a discutir amb Roger Penrose, el Premi Nobel. Aquest estiu em va sorprendre que acceptés presentar una conferència que feia jo, i d’allà, n’ha sortit aquesta col·laboració. Això és emocionant!

Hi ha un debat obert sobre la manca de vocacions tècniques. Què creus que passa?
És un problema greu. Hi ha molt poques dones que fan matemàtiques i és una qüestió social i d’estereotips. Quan jo estudiava, les noies érem gairebé el 50% perquè s’associava que l’ensenyament era la sortida natural de les matemàtiques i l’ensenyament era una sortida per a les dones. Ara s’està visibilitzant que les matemàtiques s’apliquen al món bancari o de les dades i per tant, feines molt competitives. En canvi, la societat ens porta moltes vegades a pensar que les dones no poden ser competitives.

Les creences autolimitants, no?
Exactament. Em preocupa molt perquè hi ha molta feina per fer. Per exemple, que senzillament tu em facis aquesta entrevista pot tenir un efecte positiu perquè qui la vegi pot pensar ‘vull ser com la Miranda’. Cal visibilitzar més les figures coetànies. Està molt bé parlar de Marie Curie però és un model en certa manera d’èpoques anteriors on per ser una dona en ciència calia ser una superheroïna. Cal trencar aquest estereotip perquè la recerca no pot prescindir de nosaltres, és fonamental que hi hagin tots els punts de vista.

Tu ja ets una referent... Com animaries nois i noies a seguir una carrera com la teva?
La vida només es viu una vegada. Si t’agraden les matemàtiques, llença-t’hi!

* Entrevista publicada a La Uni. La Vanguardia (20/11/2023)