Un equip de la UPC col·labora amb el Departament de Salut sobre els requeriments tècnics per fer mascaretes sanitàries reutilitzables

Un equip de la UPC col·labora amb el Departament de Salut sobre els requeriments tècnics per fer mascaretes sanitàries reutilitzables
+
Descarregar

La investigadora Mònica Ardanuy

Un equip d'investigació de la UPC a Terrassa assessora al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya sobre els requeriments tècnics que es necessiten per fabricar mascaretes sanitàries reutilitzables i segures. Es recomana no fer ús de mascaretes domèstiques i, en cas d’extrema necessitat, els experts aconsellen els teixits més adients per fabricar mascaretes temporals efectives que no siguin d’ús clínic.

24/03/2020

Investigadors i investigadores de la secció d’enginyeria tèxtil de la UPC a Terrassa col·laboren amb el Govern català en l'assessorament sobre la manera més ràpida i efectiva de fabricar mascaretes sanitàries reutilitzables per fer front al COVID-19. Segons afirma la investigadora Mònica Ardanuy, professora de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aerorespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT), “fa molt de temps que no es fabriquen mascaretes que es puguin rentar, esterilitzar i reutilitzar perquè les d’un sol ús s’han generalitzat globalment a tot el món. Per això, és molt difícil trobar al mercat els teixits amb què es fabricaven”.

De fet, les mascaretes han de complir la normativa sanitària FFP1, FFP2 o FFP3, i la seva certificació requereix temps. Segons explica Mònica Ardanuy, “en cas que trobem teixits adients, el temps de validació feta amb el grau d’exigència fixat amb anterioritat a l’expansió del COVID-19 seria de setmanes o fins i tot de mesos”.

El procés de fabricació de mascaretes reutilitzables contempla diferents fases. En primer lloc, s’han de seleccionar materials tèxtils amb alta capacitat de filtració de micropartícules. En segon lloc, s’han de realitzar assajos que confirmin la seva capacitat de filtratge, transpirabilitat i capacitat de respiració (a Espanya només els realitza el centre tecnològic AITEX, ubicat a València). Després, s’ha de fabricar el teixit i proveir-lo i, finalment, s’han de confeccionar les mascaretes. Aquesta és la fase més senzilla, però, segons adverteix Ardanuy, "cal anar amb molt de compte amb el disseny per a que s’ajusti perfectament a la cara del professional sanitari".

La investigadora afegeix que “a Catalunya comptem amb una indústria tèxtil molt potent, en particular en fabricació de tèxtils tècnics, que podria engegar aquest procés de manera molt ràpida. De fet, les empreses del sector, juntament amb associacions tèxtils, centres tecnològics i la UPC, ja estan treballant en aquesta direcció”.

Regulació temporal
En aquest sentit, el 20 de març es va publicar al BOE la disposició 3995 del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme sobre especificacions alternatives excepcionals en la fabricació de mascaretes EPI davant la manca d'aquest material i mentre duri l’actual estat d’excepcionalitat. Segons aquesta disposició, es podran comercialitzar a Espanya mascaretes sanitàries que compleixin les especificacions NIOSH i xinesa, amb la validació per part de les autoritats sanitàries de les Comunitats Autònomes i que disposin de la documentació tècnica que garanteixi aquestes especificacions, que són tres: eficàcia contra la penetració, resistència a la respiració i marcatge.

Per tant, “el fet que des de fa pocs dies s’hagi flexibilitzat la normativa vigent podria afavorir la rapidesa en la fabricació d’aquest material sanitari a Catalunya”, afirma Mònica Ardanuy.

Com han de ser les mascaretes?
Les mascaretes sanitàries han de ser hidròfobes, sobretot en la part exterior. El cotó està totalment desaconsellat perquè, tot i el seu grau de confort, absorbeix l’aigua i les microgotes amb virus. A més, és un teixit que, si no està tractat amb acabats antibacterians, afavoreix el creixement de bacteris.

D’altra banda, la capacitat de filtració d’un teixit varia significativament segons el diàmetre de la fibra, l’empaquetació o l’estructura del teixit, el gramatge i la densitat, entre d’altres. Per tot això, els investigadors tèxtils de la UPC insisteixen que les solucions domèstiques no són aconsellables per a l’àmbit sanitari.

Per a un ús temporal no sanitari, les teles més adients per construir mascaretes protectores serien teles amb poca absorció d’aigua, fabricades amb fibres hidrofòbiques o que absorbeixin poca aigua (com polièster o polipropilè), teixits lleugers amb molta superfície específica i, per tant, amb molta capacitat de filtració. També es poden combinar diferents capes de teles com fundes de coixins o draps de microfibra. Però sempre tenint en compte de que en aquest cas es tractaria de solucions d’un sol ús i que no fossin per a aplicacions en l’àmbit sanitari, doncs no es té cap mesura objectiva de la seva capacitat de filtració. “Es per tot això que cal ser prudents a l’hora de fabricar mascaretes amb tèxtils que no hagin estat mínimament testats i que garanteixin una capacitat de filtració adequada, perquè poden donar una sensació de protecció que no és real”, conclou Ardanuy.