Rànquings universitaris, ser o no ser-hi
El cas de la UPC
En el cas de les universitats especialitzades com ara la UPC, la preferència està en tenir en compte els rànquings temàtics pel damunt dels generalistes, atès que els primers adapten els indicadors i el seu pes a les diferents peculiaritats disciplinars. Tot i això, actuar perquè es trobi la informació i posar-la a l’abast de les editorials que publiquen aquestes classificacions és clau per assolir bones posicions. Ho és també millorar l’autoria i la filiació de les publicacions del Personal Docent i Investigador (PDI), una línia en la qual la UPC treballa des de fa ja algun temps. I, lògicament, desenvolupar una recerca d’impacte, un camí en el qual, segons el vicerector d’Avaluació i Qualitat, Santiago Silvestre, el gap generacional de la plantilla de PDI que pateix la UPC esdevé un hàndicap.
Tot i així, determinar la posició de la UPC a nivell global és difícil perquè aquest tipus de classificacions no sempre mesuren adequadament una temàtica cabdal a la Politècnica com és l’arquitectura, la valoració de la qual es vincula, principalment, a aspectes com ara la reputació o la participació en projectes internacionals.
“Estar entre les 50 millors universitats del món en alguns rànquings temàtics és d’un gran valor per a la UPC, perquè és obvi que no podem competir per tamany i perfil en rànquings de tipus més generalistes”, explica el vicerector Santiago Silvestre, per a qui el posicionament natural de la UPC és "ser la primera politècnica de l’Estat i estar situada entre les 10 primeres universitats d’Europa en els àmbits que li són propis".
En el cas de les universitats especialitzades com ara la UPC, la preferència està en tenir en compte els rànquings temàtics pel damunt dels generalistes, atès que els primers adapten els indicadors i el seu pes a les diferents peculiaritats disciplinars. Tot i això, actuar perquè es trobi la informació i posar-la a l’abast de les editorials que publiquen aquestes classificacions és clau per assolir bones posicions. Ho és també millorar l’autoria i la filiació de les publicacions del Personal Docent i Investigador (PDI), una línia en la qual la UPC treballa des de fa ja algun temps. I, lògicament, desenvolupar una recerca d’impacte, un camí en el qual, segons el vicerector d’Avaluació i Qualitat, Santiago Silvestre, el gap generacional de la plantilla de PDI que pateix la UPC esdevé un hàndicap.
Tot i així, determinar la posició de la UPC a nivell global és difícil perquè aquest tipus de classificacions no sempre mesuren adequadament una temàtica cabdal a la Politècnica com és l’arquitectura, la valoració de la qual es vincula, principalment, a aspectes com ara la reputació o la participació en projectes internacionals.
“Estar entre les 50 millors universitats del món en alguns rànquings temàtics és d’un gran valor per a la UPC, perquè és obvi que no podem competir per tamany i perfil en rànquings de tipus més generalistes”, explica el vicerector Santiago Silvestre, per a qui el posicionament natural de la UPC és "ser la primera politècnica de l’Estat i estar situada entre les 10 primeres universitats d’Europa en els àmbits que li són propis".
Els rànquings internacionals proporcionen visibilitat a les universitats i, segons els experts, contribueixen a millorar la qualitat de la institució. El repte, però, és saber valorar-los en la seva justa mesura.
21/01/2019
Si una sentència es repeteix en tots els fòrum dedicats a analitzar els rànquings universitaris −que són molts en els darrers temps− és que aquestes classificacions han vingut per quedar-s’hi. Cal saber, però, que els rànquings tenen origen en institucions i empreses ben diverses, algunes dedicades a assegurar la qualitat, però d’altres vinculades al ‘negoci’ de la formació amb interessos no sempre explícits, com ara consultors, editorials, suplements mediàtics... un matís que sovint passa desapercebut en alguns entorns.
“No hem d’obsessionar-nos −matitza el vicerector d’Avaluació i Qualitat de la Universitat Politècnica de Catalunya · BarcelonaTech (UPC), Santiago Silvestre−, però s’ha de ser conscient que proporcionen molta visibilitat i tenen un rol important en la captació d’estudiants, especialment de màster i doctorat”. En el cas de la recerca, la professora del Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica Cristina Canal, explica que “almenys en la meva àrea, el que compta realment són rànquings de publicació en revistes d’impacte, i si publiques a Science o Nature, aleshores ets una superuniversitat; però, tot i així, està clar que no es poden deixar de banda altres rànquings, i que cal continuar treballant per millorar la posició de la UPC perquè són importants per a la docència i, sobretot, per a la política universitària”.
Per a F. Xavier Sánchez-Vila, director del Departament d’Enginyeria Civil i Ambiental, els rànquings serveixen per saber què s’està valorant internacionalment, “per sortir del melic” i, especialment, per fer visible la universitat i la seva recerca: “quan es busca un partner per a un projecte europeu, es coneixen la teva feina com a investigador, però també es té en compte si la teva universitat està ben situada a determinats rànquings”.
Sobre els indicadors, Sánchez-Vila creu que tot depèn dels objectius de la universitat. “Si un rànquing valora que la universitat tingui persones que han obtingut el Nobel i la relació cost-benefici d’aquesta inversió és positiva, la universitat s'ha de plantejar si cal apostar-hi”. Per al director del Departament, els rànquings també afavoreixen debats interns que fan avançar la universitat en tant que posen sobre la taula diferents estratègies que marquen la diferència entre estar o no estar en aquestes classificacions “i és la universitat la que ha de decidir per on vol anar, si, per exemple, vol potenciar determinades àrees o si opta per distribuir els recursos de manera més igualitària”, afirma.
El repte és ara donar el valor als rànquings en la seva justa mesura perquè els experts coincideixen en que contribueixen també a millorar la qualitat de la institució. En paraules del secretari d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya, Francesc X. Grau, l’impacte i la posició als rànquings estan correlacionats amb l’excel·lència i aporten informació valuosa sobre les universitats i sobre els sistemes universitaris.
La captació de recursos és una de les derivades d’una bona posició en els rànquings de prestigi, tot i que en alguns països el procés es produeix justament a l’inrevés i, com a conseqüència del fet que aconseguir bones posicions ha esdevingut política de país, els governs han incrementat considerablement les partides dedicades a la universitat amb l’objectiu d’assolir posicions rellevants. És el cas de Rússia o de França.
I quin és el perill dels rànquings després de proliferar i impactar globalment? Que acabin concentrats en mans d’editorials. I la solució? Per a Santiago Silvestre “es tracta d’intentar no estar en els rànquings que tenen indicadors poc transparents, i no participar-hi d’acord amb les altres universitats. Al cap i a la fi, un rànquing no és res si les grans universitats no hi són...”.
“No hem d’obsessionar-nos −matitza el vicerector d’Avaluació i Qualitat de la Universitat Politècnica de Catalunya · BarcelonaTech (UPC), Santiago Silvestre−, però s’ha de ser conscient que proporcionen molta visibilitat i tenen un rol important en la captació d’estudiants, especialment de màster i doctorat”. En el cas de la recerca, la professora del Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica Cristina Canal, explica que “almenys en la meva àrea, el que compta realment són rànquings de publicació en revistes d’impacte, i si publiques a Science o Nature, aleshores ets una superuniversitat; però, tot i així, està clar que no es poden deixar de banda altres rànquings, i que cal continuar treballant per millorar la posició de la UPC perquè són importants per a la docència i, sobretot, per a la política universitària”.
Per a F. Xavier Sánchez-Vila, director del Departament d’Enginyeria Civil i Ambiental, els rànquings serveixen per saber què s’està valorant internacionalment, “per sortir del melic” i, especialment, per fer visible la universitat i la seva recerca: “quan es busca un partner per a un projecte europeu, es coneixen la teva feina com a investigador, però també es té en compte si la teva universitat està ben situada a determinats rànquings”.
Sobre els indicadors, Sánchez-Vila creu que tot depèn dels objectius de la universitat. “Si un rànquing valora que la universitat tingui persones que han obtingut el Nobel i la relació cost-benefici d’aquesta inversió és positiva, la universitat s'ha de plantejar si cal apostar-hi”. Per al director del Departament, els rànquings també afavoreixen debats interns que fan avançar la universitat en tant que posen sobre la taula diferents estratègies que marquen la diferència entre estar o no estar en aquestes classificacions “i és la universitat la que ha de decidir per on vol anar, si, per exemple, vol potenciar determinades àrees o si opta per distribuir els recursos de manera més igualitària”, afirma.
El repte és ara donar el valor als rànquings en la seva justa mesura perquè els experts coincideixen en que contribueixen també a millorar la qualitat de la institució. En paraules del secretari d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya, Francesc X. Grau, l’impacte i la posició als rànquings estan correlacionats amb l’excel·lència i aporten informació valuosa sobre les universitats i sobre els sistemes universitaris.
La captació de recursos és una de les derivades d’una bona posició en els rànquings de prestigi, tot i que en alguns països el procés es produeix justament a l’inrevés i, com a conseqüència del fet que aconseguir bones posicions ha esdevingut política de país, els governs han incrementat considerablement les partides dedicades a la universitat amb l’objectiu d’assolir posicions rellevants. És el cas de Rússia o de França.
I quin és el perill dels rànquings després de proliferar i impactar globalment? Que acabin concentrats en mans d’editorials. I la solució? Per a Santiago Silvestre “es tracta d’intentar no estar en els rànquings que tenen indicadors poc transparents, i no participar-hi d’acord amb les altres universitats. Al cap i a la fi, un rànquing no és res si les grans universitats no hi són...”.
