Xavier Sánchez Vila és professor de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Camins, Canals i Ports de Barcelona (ETSECCPB), investigador del grup d'Hidrologia Subterrània (GHS) i director del Departament d'Enginyeria Civil i Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya - BarcelonaTech (UPC). Algunes àrees en què investiga són la recàrrega d'aqüífers, els compostos emergents, els recursos hídrics o el transport reactiu en medis heterogenis, tot plegat per buscar solucions als problemes derivats de la manca d'aigua que planteja la crisi climàtica.

Entrevista a Xavier Sánchez Vila en vídeo

Quines opcions tenim actualment per fer front a la sequera?

Hi ha moltes solucions, però cadascuna, independentment, no serveix, l'única solució és la combinació de totes. D’una banda, tenim els recursos convencionals, com són els embassaments i les aigües subterrànies o aqüífers. I després, comptem amb els no convencionals, com les dessaladores, la regeneració d’aigua i altres possibilitats, com portar aigua amb vaixells, la interconnexió de xarxes o els transvasaments. Quan hi ha suficient disponibilitat d’aigua, sempre es recorre a la solució més barata, que normalment són els embassaments, d’on s’extreu l’aigua per passar-la als rius, d’aquí a les plantes de potabilització i finalment als serveis. Depenent del punt de la sequera on ens trobem, una solució adquireix més rellevància que les altres.

En aquest sentit, es poden combinar recursos com la dessalinització i la regeneració?

Sí, la seva actuació és independent, però es complementen. La dessalinització consisteix a obtenir l’aigua del mar i extreure-li la sal per osmosi inversa. És un mètode d’un altíssim consum energètic, la solució més cara de les possibles. S’aconsegueix aigua de molt bona qualitat i també un refús, és a dir, una aigua doblement salada que retorna al mar. Altrament, amb la regeneració, l’aigua provinent de les estacions depuradores d'aigües residuals es capta i es depura. Un cop depurada encara no és aigua potable i necessita un altre tractament més complex per posar-la en servei. Encara no es pot agregar a la xarxa de manera directa, però podria fer-se servir per regar, per exemple.

Quin és el paper dels aqüífers en aquest marc?

Els aqüífers tenen un avantatge respecte a l’embassament, que és el fet de no trobar-se a la superfície. En aquest sentit, aquestes aigües freàtiques no s’evaporen i els problemes de contaminació són mínims. És una font molt bona. De fet, una quinzena de pobles de Catalunya s’abasteixen amb aigües subterrànies, a través de pous, i no tenen cap tipus de restricció. Els pous ofereixen molta aigua i de molt bona qualitat, tot i que no es pot abastir tota Catalunya amb pous, per això cal combinar solucions. Els aqüífers s’omplen de manera natural, però també es poden omplir de manera artificial, mitjançant el que es diu recàrrega gestionada d'aqüífers. Aquests és un dels elements amb els quals treballem al grup de recerca d’Hidrologia Subterrània de la UPC.

“Per fer front a la sequera, cal pensar en un mecanisme d’economia circular que permeti utilitzar l’aigua tantes vegades com sigui necessari”

Com es poden cuidar i mantenir els aqüífers per fer-los servir en època de sequera?

Cal anar-los explotant a poc a poc per intentar que no es quedin sense aigua. S’han de cuidar bé quan hi ha molta aigua, el que anomeno ‘vigoritzar un aqüífer’. Es pot augmentar la quantitat d’aigua que s’infiltra a l’aqüífer, una aigua que pot venir de les plantes de regeneració. És a dir, un cop tornem a tenir aigua, en comptes de llançar-la al riu, caldria vessar-la a l'aqüífer per fer-la servir quan arribi la següent sequera.

En aquest context, una de les solucions que s’ha plantejat és el trasllat d’aigua amb vaixells. És útil aquesta mesura?

Crec que no és una bona solució, perquè la quantitat és molt petita. Si vingués un vaixell al dia, estaria portant aproximadament el 2 % del consum de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. A més, és una opció encara més cara que la dessalinització, el cost seria inassumible. S’ha parlat de recórrer a aquesta solució només per abastir les necessitats d’emergència, com els hospitals, però llavors s’hauria de traslladar l’aigua dels vaixells amb cisternes o amb algun altre sistema, tindríem cues de milers de camions esperant a rebre l’aigua i a transportar-la a cada lloc diferent. Abans, s’imposarien altres mesures, com les restriccions, baixar la pressió de l’aixeta… A menys que potser la situació arribi a un límit molt preocupant, llavors sí que potser seria una opció d’emergència.

Si ens situem en el pitjor dels escenaris, quan se suposa que s’arriba a un punt crític per demanar transvasaments i ajuda externa?

Depèn de com es prioritzi i del moment en el temps on es prefereixi incorporar els talls de subministrament. Llavors caldria activar els transvasaments, reduir la pressió o fer talls temporals. Aquesta darrera solució tampoc és positiva, perquè redueix la vida útil de les canonades, ja que han d’estar sempre en remull i no convé que es quedin buides, perquè, si l’aigua no passa, es fan malbé. Aquesta situació requeriria constants renovacions de la xarxa, i això és molt car. La priorització, però, és més política que tècnica.

Dins d’aquest contratemps que està patint el cicle de l’aigua, quin marge se li pot reservar a l’optimisme?

És un cicle, efectivament, però hem trastocat tant la natura que sembla que aquest cicle ha canviat. Històricament, sempre hem tingut sequeres. A la Mediterrània la situació normal és que es produeixin amb un marge d’entre 10 i 14 anys. Podem dir, per tant, que la sequera actual ha arribat quan tocava, perquè la darrera va ser el 2008. No obstant això, està sent molt llarga, cosa que no estava previst. Quan vindrà la pròxima i com serà d’extensa? Es pot conjecturar que es reduirà aquest cicle, potser als 8 o 10 anys, i que s’estendran més en el temps. Tot depèn de si plou més o menys, de les previsions del canvi climàtic. Amb l’aigua de pluja omplim de forma natural embassaments i aqüífers, però ens hem de preparar per a un escenari en què cada vegada l’aigua de pluja serà més escassa i, de manera indirectament proporcional, els usos de les persones creixen, des de l’agricultura fins al turisme. Per tant, tenim dues opcions: o es restringeix la demanda o s’augmenta l’oferta. Crec que l’error és pensar que la dessalinització ens salvarà. Al meu parer, ho farà la regeneració, cal enfortir aquesta opció, regenerar i tornar-ho a fer tantes vegades com calgui. És prioritari pensar un mecanisme d’economia circular per fer moure l’aigua tantes vegades com sigui necessari i comptar així amb l’aigua suficient.

Podem dir que com a societat hem reaccionat tard a aquest problema?   

Com a societat anem tard per un problema de manca de coneixement. Es pensa que tota l’aigua que tenim ve dels rius i que l'única solució a la manca de pluja és la dessalinització, no es pensa en les aigües freàtiques, en els aqüífers. L’Agència Catalana de l’Aigua n’és conscient d’això, perquè tenen molt bons professionals en general i hidrogeòlegs en particular, però necessiten suport econòmic del Govern. Per molt que les accions es planifiquin bé, potser només s’executa una part petita i insuficient. És un problema de manca d’inversió i de prevenció, de no pensar en la sequera fins que la tenim a sobre. Ara cal pensar en solucions per a la pròxima sequera, amb aquesta farem el que podrem.

"Com a societat anem tard per un problema de manca de coneixement"

Com preparar-nos, doncs, per a la pròxima sequera?

Cal invertir en regeneració, necessitem moltes més plantes per a aquesta activitat. Ara tenim una quantitat determinada d’aigua residual, es tracta a la depuradora com sempre, i en comptes d’abocar l’excedent al mar, podríem aplicar aquesta aigua a molts usos, encara que no sigui potable. En aquest moment d’emergència es du a terme el que es diu un tractament de prepotabilització: l’aigua residual s’aboca al riu, es torna a recaptar i a posar en el sistema. Però si plou i es reomplen els embassaments, aquesta aigua no caldrà llençar-la al riu perquè ja anirà ple. La proposta seria agafar aquesta aigua extra i emmagatzemar-la als aqüífers. Així, en el futur, quan els pantans tornin a descendir, els aqüífers estaran plens i es podrà vessar aquesta aigua al riu i tornar-la a regenerar. Pel que fa a les dessaladores, un augment d’aquest recurs faria augmentar massa la factura, en cas de repetir-se una crisi energètica com l’actual, el preu de l’aigua serà desorbitat si confiem només en aquest recurs.

* Entrevista publicada a La Uni. La Vanguardia (27/03/2024)