Ricardo Bofill, doctor ‘honoris causa’ per la UPC: “L’única utopia possible actualment és el coneixement”

+
Descarregar

El rector Daniel Crespo i Ricardo Bofill, un cop investit doctor 'honoris causa'

+
Descarregar

Ricardo Bofill durant la sessió d'investidura.

+
Descarregar

Ricardo Bofill i el professor Félix Solaguren-Beascoa, director de l'ETSAB i padrí de la cerimònia, donant-se la ma després de la lectura de la 'laudatio'

+
Descarregar

Durant la intervenció de l'arquitecte Ricardo Bofill s'han projectat imatges de les seves obres i projectes

+
Descarregar

Moment de la intervenció del rector de la UPC, Daniel Crespo

+
Descarregar

Emissió, en la pantalla, del vídeo de felicitació del filòsof i escriptor japonès Elia Taniguchi, projectat durant la cerimònia

+
Descarregar

La Coral d’Arquitectura i l’Orquestra de la UPC, a punt per la seva actuació, poc abans de la cloenda de l'acte

+
Descarregar

Representants del món acadèmic i professional han assistit a la investidura

Suport del món acadèmic i professional

L’acte ha comptat amb la intervenció de la secretària general de la UPC, Ana Belén Cortinas, que ha llegit l'acord del Consell de Govern en què es va aprovar dur a terme aquest reconeixement, així com del vicerector d’Arquitectura, Infraestructures i Territori, Jordi Ros. A través d'un vídeo, també han elogiat la trajectòria de Ricardo Bofill, i l’han felicitat per aquest doctorat honoris causa, el filòsof i escriptor Elia Taniguchi, l'arquitecte i urbanista Paolo Porthoghesi, l'arquitecte Norman Foster i Nicolas Véron, del Peterson Institute for International Economics in Washington.

Així mateix, hi ha hagut diferents interpretacions musicals a càrrec del violoncel·lista Thor Jorgen; la mezzosoprano Eulàlia Fantova, l’organista Joan Seguí, la Coral d’Arquitectura i l’Orquestra de la UPC.

La proposta de l'ETSAB d’investir Bofill doctor honoris causa, aprovada pel Consell de Govern de la Universitat el 2 de juliol passat, ha rebut el suport de reconegudes figures del món professional i acadèmic, com ara dels arquitectes Paolo Portoghesi, Bjarke Ingels, Kengo Kuma, Benedetta Tagliabue i Thomas Heatherwik i dels acadèmics Francisco Montero, Manuel Blanco i Ivan Cabrera, directors de les escoles tècniques superiors d’Arquitectura de Sevilla, Madrid i València, respectivament.

L’arquitecte Ricardo Bofill Levi, un dels màxims representants de l’arquitectura internacional, ha estat investit doctor 'honoris causa' per la UPC, en un acte que ha tingut lloc aquest dijous, 30 de setembre, a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. L’acte, que s'ha emès en directe per YouTube, s’ha emmarcat en la commemoració del 50è aniversari de la Universitat.

30/09/2021

L'acte d'investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya · BarcelonaTech (UPC) ha comptat amb la intervenció del rector, Daniel Crespo, i del director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), Félix Solaguren-Beascoa de Corral, que ha exercit de padrí i ha llegit els mèrits de l’arquitecte barceloní. La cerimònia s’ha emmarcat en la commemoració del 50è aniversari de la Universitat.

Vídeo de l'acte emès en directe (canal de la UPC a YouTube)

Ricardo Bofill Levi (Barcelona, 1939) és un dels urbanistes i arquitectes catalans més influents i reconeguts en l’àmbit internacional. Va formar-se inicialment a l’ETSAB, un centre que ha impulsat la investidura de l’arquitecte com a doctor honoris causa, en reconeixement de la seva trajectòria en diferents estils arquitectònics contemporanis, tant d’obra urbana com d’habitatge.

En el seu discurs d’investidura, Ricardo Bofill s’ha mostrat emocionat de retrobar-se amb l’ETSAB, on va iniciar els seus estudis el 1956 i de la qual va ser expulsat per crear el Sindicat Lliure Universitari, i ha recordat els grans noms que ha donat aquest centre, com Gaudí, Domènech, Puig i Cadafalch, Sert i Coderch, entre tants altres. De Gaudí, “el geni més gran en la història de l’arquitectura”, ha manifestat: "Vaig aprendre que res no es pot repetir, que cap projecte pot ser igual a cap altre. No es pot fer la mateixa arquitectura arreu del globus. El coneixement del genius loci ens porta a dur a terme projectes diferents en llocs diferents”.

En el seu relat, que ha versat sobre la seva vida i trajectòria, ha proclamat la necessitat de "ser un nòmada que proposa idees i projectes en diferents llocs”. Ha dissenyat uns mil projectes i ha construït en 35 ciutats, desenvolupant un vocabulari diferent per a cada projecte. “Vaig triar l’arquitectura perquè vaig pensar que l’obra d’art arquitectònica transcendeix el temps de la vida d’un mateix”, ha afirmat. “M’emociona l’espai i em va agradar la idea d’enfrontar-me a la construcció física de l’espaitemps”.

“Seixanta anys d’experiències, viatges i trobades m’han determinat i modelat d’una manera precisa i mesurada. Una visió policèntrica del món, com si observés la Terra a través d’un calidoscopi”

Ricard Bofill, doctor honoris causa de la UPC

Ricardo Bofill ha parlat de diferents moments històrics i contextos socials que l’han marcat, de la seva educació, les seves experiències com a estudiant i professional, les seves inquietuds i utopies. Així mateix, s’ha referit al disseny i el llenguatge arquitectònics, el procés constructiu, l’evolució d’aquesta disciplina en paral·lel amb l’avenç tecnològic i científic... “Si hagués d’assenyalar en línies sobre un mapa la cronologia de la meva trajectòria després dels meus inicis a Espanya, primer dibuixaria una línia perpendicular nord-sud, des d’Estocolm passant per Sant Petersburg, Holanda, França, Espanya, el Marroc, Algèria... I, després, una altra de transversal, pels Estats Units, el Japó, la Xina, l’Índia i l’Orient Mitjà”.

Viatjar li ha permès establir relacions amb altres llocs “i això m’aporta coneixements sobre altres mecanismes. No es pot projectar a Pequín com ho faria a Barcelona”, ha declarat. “Amb un aprofundiment del coneixement de les diferents parts del món la visió canvia, perquè des de cada lloc es troba un angle diferent del globus terrestre”.

Ha explicat, així, que “seixanta anys d’experiències, viatges i trobades m’han determinat i modelat d’una manera precisa i mesurada. Una visió policèntrica del món, com si observés la Terra a través d’un calidoscopi”. L’arquitectura l’ha servit també “per llegir i entendre la realitat des d’una doble perspectiva, local i mundial; m’ha permès apreciar les diferències de cada continent, regió, ciutat, barri. Aquesta manera de viure i entendre m’ha portat a considerar el projecte com un eix fonamental de la meva vida i la meva feina”.

“L’arquitectura és, alhora, una disciplina condicionada per l’economia, la sociologia, la tecnologia i el conjunt de ciències humanes”

Sobre l’arquitectura com a disciplina autònoma, ha destacat que, de les diferents definicions, la que prefereix és ‘l’art d’estructurar l’espai’. “Però l’arquitectura és, alhora, una disciplina condicionada per l’economia, la sociologia, la tecnologia i el conjunt de ciències humanes”, ha afegit. “L’única utopia possible actualment és el coneixement”.

Bofill s’ha volgut referir també a la sensibilitat per l’espai: “Crec que els espais que provoquen emocions fortes són els que estan més a prop de l’excel·lència”. I sobre el disseny urbà, ha defensat que “cal veure la realitat a vista d’ocell i aprendre a projectar de nou les nostres cases, els nostres pobles, barris i ciutats”. Per Bofill, “demografia, economia, tecnologia, política: les ciutats són alhora la cruïlla d’aquestes forces”. En aquest punt, l’arquitecte ha alertat que “el paper de l’arquitectura pot desaparèixer. Si no estreny relacions amb altres disciplines científiques, l’arquitectura poc que podrà participar en la nova visió necessària del futur”.

Així mateix, Bofill ha parlat del seu interès per “inventar vocabularis, processar i elaborar nous llenguatges, escriptures noves i possibles en aquest món múltiple i estandarditzat”. El llenguatge com a forma d’expressió, com a repte amb un mateix, ha expressat.

“Crec que els espais que provoquen emocions fortes són els que estan més a prop de l’excel·lència”

“La meva obra és el reflex de l’evolució de la meva personalitat al llarg del temps, l’impuls per fer i projectar i el coneixement i les influències exteriors”, ha manifestat. Unes influències que inclouen des de l’arquitectura vernacla, la del desert o el classicisme, incloent-hi l’arquitectura de la Renaixença, la de Borromini o la perfecció de les obres de Frank Lloyd Wright i de Mies van der Rohe, i els temples de Kyoto. “Però quan projecto em buido de referències. En el moment en què em concentro davant d’un paper blanc sento satisfacció. Quan aconsegueixo produir una lògica, un sistema, una emoció, ho celebro. Però quan el projecte s’acaba, només hi veig imperfeccions. Només hi veig els meus propis errors”.

Per finalitzar, Ricardo Bofill ha reconegut: “Sóc arquitecte perquè el que m’agrada és l’espai, la manera arquitectònica d’observar l’espai, diferent de l’espai pictòric: en arquitectura la mirada és àmplia i un es desplaça dins d’aquest espai. M’agrada quan la relació entre individu i espai és estèticament potent”. I ha acabat el seu discurs esperonant les noves generacions d’arquitectes i urbanistes a afrontar el repte de millorar el nostre entorn i contribuir a inventar la ciutat del futur.

Elogi dels mèrits de Ricardo Bofill
"Creiem que si hi ha algú del nostre entorn que sigui l’arquitecte més reconegut dels nostres contemporanis, el que té el perfil internacional més rellevant, amb una obra àmpliament reconeguda i guardonada, algú que realment s’ho mereix i que a més és proper, aquesta persona és, sens dubte, l’arquitecte Ricardo Bofi­ll Levi. Ell està en el nostre entorn i en l’horitzó alhora. El seu valor és dual i això per a alguns és difícil d’acceptar”
, ha destacat el director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, Félix Solaguren-Beascoa de Corral, en el seu elogi (laudatio) dels mèrits de l’arquitecte. 

Solaguren-Beascoa ha fet un repàs a la trajectòria acadèmica i professional de Bofill, als temps de censura i repressió durant el franquisme i de les primeres manifestacions estudiantils, a quan el jove Bofill va ser detingut i expulsat de la Universitat, fet que el va portar a seguir els estudis d’arquitectura a Ginebra, als seus inicis al taller del seu pare, també arquitecte, els anys 60 a París, als temps de rebel·lia i de reinvenció. El director de l’ETSAB s’ha referit a la vocació d’eternitat i d’universalitat que reclama permanentment l’obra de l’arquitecte, de la qual ha volgut destacar: “No hi ha cap model, no hi ha cap reiteració. Totes són diferents. No hi ha un estil, però l’equilibri és sistèmic. El seu estil són tots els estils; la inquietud davant el paper en  blanc i la recerca són permanents. És un descobrir constant, del que hi ha i del que no hi ha, del que encara no existeix: hi ha res que sigui més acadèmic?”.

“El seu estil són tots els estils; la inquietud davant el paper en blanc i la recerca són permanents. És un descobrir constant, del que hi ha i del que no hi ha, del que encara no existeix: hi ha res que sigui més acadèmic?”

Félix Solaguren-Beascoa, director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i padrí de la cerimònia d''investidura

Segons ha remarcat Solaguren-Beascoa, “en el camp universitari un doctor o doctora honoris causa ha de complir amb aquest perfil: el de ser un model exemplar en el seu treball, en la seva tasca i, en definitiva, en la seva tasca investigadora, com un professor model". Aquests aspectes són els que han portat a l’ETSAB a proposar d’atorgar el màxim reconeixement acadèmic universitari, el de la UPC i de l’Escola, “al nostre arquitecte més internacional, a Ricardo Bofill Levi, i de pas saldar, a més, un deute que tots hi tenim”, ha conclòs Solaguren-Beascoa.

Bofill ha rebut de mans del rector, Daniel Crespo, el diploma, el birret, l'anell i els guants blancs, com a símbols del doctorat. Tot seguit, el rector ha iniciat el seu parlament: “L’honor d’haver investit doctor honoris causa l’il·lustre arquitecte Ricardo Bofill és una passa més en l’estreta relació que mantenen la ciutat de Barcelona i l’arquitectura”. Així, Daniel Crespo ha posat l’èmfasi en la relació que han mantingut des d’inicis del segle XIX Barcelona i els estudis d’arquitectura, entre construcció acadèmica i transformació urbana. “Una relació sinèrgica i còmplice que ha estat la catalitzadora d’una llarga carrera d’èxits dels que totes i tots en gaudim els fruits. La Capitalitat Mundial de l’Arquitectura de Barcelona al 2026 no hagués estat possible sense aquesta història, de la que avui escrivim una nova pàgina”, ha dit el rector.

Construir la ciutat i l'acadèmia
Daniel Crespo s’ha referit als “acadèmics que construeixen la ciutat, professionals que transformen l'acadèmia”. Amb l’horitzó posat en la Capitalitat de l’Arquitectura de Barcelona de 2026 i més enllà, el rector ha dit que “el canvi metabòlic dels teixits urbans que les ciutats han d’experimentar en els propers anys per fer front als reptes socials, econòmics, culturals i climàtics, necessiten de tot el talent disponible a l’acadèmia posat a treballar en projectes transformadors”.

“Des de la transversalitat, la nostra Universitat posarà el seu potencial al servei de la ciutat i la seva gent. En aquesta tasca ingent, la inspiració, el treball i la trajectòria del nou doctor honoris causa per la UPC, Ricard Bofill, serà una de les nostres fortaleses”

Daniel Crespo, rector de la Universitat Politècnica de Catalunya · BarcelonaTech (UPC)

El rector ha afegit que “des d’una transversalitat màxima caldrà elaborar les bases per al nou futur. La UPC hi bolcarà tot el seu potencial, no només des de les seves escoles de referència —les Escoles d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i del Vallès (ETSAV)—, sinó posant tot el seu coneixement al servei de la ciutat i la seva gent”. Daniel Crespo ha finalitzat la seva intervenció manifestant: “En aquesta tasca ingent, la inspiració, el treball i la trajectòria del nou doctor honoris causa per la UPC Ricard Bofill serà una de les nostres fortaleses”.