La negació de la negociació té una PRIMERA víctima: la corresponsabilitat en l’atenció dels fills i persones d’edat avançada i/o dependents. Els que en diem la conciliació laboral.
Fiar la conciliació familiar a mesures com la flexibilitat d’horaris o les recomanacions per al teletreball, deixa a les famílies a l’albor de les negociacions amb les empreses i en el cas de la funció pública amb les administracions.
D’altra banda mentre la nostra universitat en treu pit del pla d’igualtat de gènere, els representants dels treballadors ens hem trobat una vegada i una altra amb la negativa de la gerència a abordar la qüestió de la conciliació (millor potser parlar de polítiques que facilitin la corresponsabilitat) de les persones en la cura dels menors i de les persones d’avançada edat i/o dependents. Tanmateix, la crua realitat és que, ara com ara, qui exerceix aquesta cura de les persones que la necessiten, són molt majoritàriament dones. I heus aquí que la negativa de la gerència a abordar aquesta problemàtica, en els mateixos termes que ho fa la Generalitat de Catalunya, queda molt lluny d’una política activa vers assolir la igualtat de gènere real. I això, és molt greu.
La segona víctima de la política de negació de la negociació, practicada aquests darrers mesos per la gerència de la nostra universitat és la seguretat jurídica, en malmetre clarament els acords signats amb la part social en matèria de calendari laboral. Obliguen a fer les vacances en un determinat mes de l’any. Volen que les persones demanin dies d’assumptes propis en jornades de teletreball. Cal recordar-li a la gerència que els acords se signen per complir-se.
La tercera víctima és la seguretat en el lloc de treball. Hem vist com en alguns casos hi ha hagut persones que s’han reincorporat al lloc de treball sense disposar de mascaretes. I la gerència ho ha admès, explicant que es fa tot el possible per solucionar aquest tema. I curiosament argumenta que les persones han d’anar pel carrer amb mascareta i per tant han d’arribar a la feina amb la mascareta posada. Si bé això és cert, també és cert que la universitat està obligada per llei, a facilitar tots els mitjans possibles per preservar la seguretat de les persones davant del coronavirus.
La quarta víctima és el principi de precaució relacionat amb el tractament que han tingut les persones d’especial sensibilitat (PES). Són persones que haurien de ser les darreres persones en reincorporar-se, i fer-ho en llocs on no hi hagués tracte directe amb usuaris i estudiants.
La cinquena víctima és la confiança en les relacions gerència- representants dels treballadors. S’ha perdut en el transcurs de les converses per afrontar les fases 0,1,2, 3 i etapa de la represa. Diem converses i no negociació. Cap dels documents presentats per la gerència al Consell de Govern han estat consensuats amb la part social. No són documents signats per la part social. Amb aquesta política de no negociació, no podia esperar-se l’acord amb la part social.
La sisena víctima ha estat la confiança del PAS en què el seu esforç en aquesta etapa de pandèmia (que encara no ha finalitzat) seria reconegut, i malauradament hem vist com s’ha demostrat un grau elevat de desconfiança vers el compromís del PAS vers la necessitat de tirar endavant la universitat en aquestes difícils circumstàncies que ens ha tocat viure.
La setena víctima és el concepte d’autonomia universitària, quan s’utilitza per imposar unes condicions pitjors pel personal si ens fitxem en les darreres instruccions de la Generalitat de Catalunya, instruccions que cal recordar no són de caràcter imperatiu, sinó que han d’inspirar les mesures a prendre pels equips de direcció de les universitats.
La vuitena víctima de la no negociació és la concreció. Tots els documents presentats per l’abordatge de la pandèmia, que la gerència ha presentat al Consell de Govern pateixen de manca de concreció. Es diu que es faran coses, però no es diu qui les ha de fer, ni que, ni com, ni qui té la responsabilitat de fer un seguiment efectiu del seu compliment.
No es tracta de queixes, ni que el PAS hagi caigut en un victimisme com a actitud, no que va. El que expliquem és la realitat de les conseqüències de la política de negació de la negociació.
Com sempre si teniu dubtes o qualsevol qüestió sobre l’etapa de represa quedem a la vostra disposició.
Ànims i cuideu-vos força.
