Arxiu mensual: Abril de 2018

1r de maig 2018

Contra la precarietat i la repressió aquest 1 de maig aixequem el sindicalisme combatiu:

Una eina de lluita i autoorganització permanent de la classe treballadora.

«la tradició dels oprimits en ensenya que l’estat d’excepció en què vivim és la regla». Walter Benjamin

Aquest any es compleixen 132 anys de la Revolta de Haymarket a Chicago que va signifcar la consecució de la jornada de 8 hores a molts sectors industrials als EEUU. El primer de Maig recordem als afusellats George Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons, August Vincnet Theodore Spies i Louis Lingg i a totes les companyes i companys que cada any pateixen repressió per lluitar pels drets de les treballadores. Per exemple a Colòmbia només al 2017 es van produir 212 agressions amb el resultat de 22 morts.

La crisis ha quedat enrere” ens diuen mentre la població en risc de pobresa arriba al 19’2%, la pobresa infantil a Catalunya s’enfila a un 30%“ i els desnonaments segueixen sent la norma mentre es dispara la bombolla especulativa dels lloguers.

Ells diuen :“les reformes laborals generen ocupació de qualitat”, mentre l’atur afecta a 419.000 persones a Catalunya i més de dos terços no cobrem prestacions; la majoria dels contractes que es generen són temporals i a temps parcial, el 12% dels que treballem no sortim de la pobresa i les dones cobrem un 24% menys per la mateixa feina: la feminització de la pobresa creix i la invisibilització del treball reproductiu i la violència de gènere configuren un sistema de doble explotació i opressió (de triple opressió a totes les immigrants).

Ells diuen: “Estem modernitzant els serveis públics i el model de pensions” mentre el govern de l’Estat privatitza les pensions i ens roba els 68.000 milions d’€ que hi havia al 2011 a la guardiola i els pensionistes perdem prop de 700 euros cada any des del 2010. L’administració de l’Estat signa acords de “millora de condicions laborals” amb el sindicalisme de concertació que ens fa perdre poder adquisitiu. Tot això mentre a Catalunya es perpetua la retallada del 14% en la despesa pública en la Sanitat mentre en ensenyament, la inversió segueix a la cua de l’Estat i d’Europa quan per llei hauria d’arribar al 6% i mentre (via 155) és renoven concerts a les patronals de l’educació i no s’implementa la llei de la renda mínima garantida.

La repressió sindical és una de les més silenciades i a la vegada més generalitzada. Avui la precarietat laboral permet als empresaris utilitzar l’acomiadament o la no renovació com eina preventiva per impedir la constitució de seccions sindicals. Però la repressió arriba a més aspectes, desenes de companyes sindicalistes estan sent perseguides i empresonades per lluitar. La IAC no ens lliurem d’aquesta repressió, companys, com el Koki Gassiot (CAU-IAC), amenaçat amb 11 anys de presó per defensar la Universitat Pública, en Ramon Font, portaveu de la USTEC-IAC denunciat per defensar la immersió lingüística i el company Cartanyà de Tarragona perseguit per participar a la vaga del 3 d’Octubre.

Les dones treballadores en general i el moviment feminista en particular han donat tota una lliçó de capacitat de mobilització, la vaga general del 8 de març ha estat històrica, les reivindicacions que van portar la vaga continuen presents. Igualtat de salaris, d’oportunitats laborals, fi de l’assetjament han d’estar presents també el 1 de maig.

La gent treballadora moltes vegades ha de marxar dels seus territoris natals per fugir de guerres, desastres o de la pobresa i la fam. Avui veiem com moren companyes a la mediterrània i com a les migrats i refugiades que viuen a Catalunya se ‘ls neguen els drets de ciutadania i/o han d’afrontar infinitat de dificultats per assolir la nacionalitat o la residència. Des de dissabte 21 d’abril l’assemblea de migrants i refugiades està tancada a l’antiga escola Massana per reclamar els drets que els corresponen com a persones.

Vivim en un món el 8 % de la població té el 85% de la riquesa global, un sistema irracional que concep els ecosistemes com mercaderies i amenaça de destruir la vida al planeta. Però també vivim a un món en el que les persones no es resignen i lluiten amb esperança per millorar les seves vides i deixar un món millor per a les generacions futures. Cal que l’ energia social és constitueixi també en autoorganització sindical en els centres de treball.

Davant els atacs a la sobirania popular, davant la involució democràtica, les retallades, la persecució d’artistes, activistes, polítics, mestres, bombers, les privatitzacions i la precarietat, posem la vida en el centre, unifiquem les lluites i construïm entre totes una agenda comuna dels moviments socials i el sindicalisme combatiu i portem les reivindicacions del carrer a tots el centres de treball. Contra la precarietat i la repressió aquest 1 de maig aixequem el sindicalisme combatiu!

Igualtat

Llibertats

Solidaritat

Pensions i sous dignes!

 

Font: web iac.cat

 

La manifestació del 15 d’Abril pels presos polítics

 

Des del CAU-IAC donem suport i us convidem a participar de manera massiva a la manifestació convocada per l’Espai Democràcia i Convivència, una plataforma que aplega entitats i sindicats.

Manifestació 15-A a Barcelona: 12.30 h de la plaça Espanya -Avinguda Paral·lel  (Omnium Cultural)

L’Espai Democràcia i Convivència convoca una mobilització coincidint amb els 6 mesos de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez
L’Espai Democràcia i Convivència convoca el proper diumenge 15 d’abril una gran manifestació coincidint amb els 6 mesos d’empresonament del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i el fins fa poc president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sànchez. Sota el lema ‘Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa!’, la marxa arrencarà a les 12.30 h de la plaça Espanya de Barcelona i avançarà per l’avinguda Paral·lel fins als jardins de les Tres Xemeneies, on hi haurà l’acte final. De moment, ja hi ha 527 autocars confirmats que arribaran d’arreu del territori.

La manifestació del 15 d’abril pels presos polítics començarà a les 12.30 i recorrerà el Paral·lel  (Vilaweb)

El 16 d’abril farà mig any que Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, llavors president de l’ANC i ara diputat de Junts per Catalunya, van ser empresonats a Soto del Real. Aquest diumenge, dia 15, un dia abans que el calendari en marqui els sis mesos, una gran manifestació a Barcelona demanarà el seu alliberament i el dels altres set presos polítics independentistes: Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Turull, Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa.

La mobilització, la convoca l’Espai Democràcia i Convivència, una plataforma transversal que respon a la crida de bastir un front democràtic ampli més enllà de l’independentisme que reivindiqui l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Les entitats i sindicats que el subscriuen demanen de cercar ‘les formes i espais per al diàleg i la negociació política’ a totes les institucions catalanes, de l’estat espanyol i de tot Europa.

Assetjament “PARADISE” a les universitats

Assetjament, l’assignatura que suspenen i amaguen les universitats públiques.

 Article de Jordi (Koki) Gassiot Pintori, treballador del Personal d’Administració i Serveis de la UAB, delegat del CAU-IAC i encausat pel  cas dels 27 i mes @KokiGassiot.

Les universitats públiques catalanes, lluny d’estar lliures d’assetjament, són un paradís on les víctimes son ignorades. Moltes de les organitzacions universitàries, de forma sistemàtica, protegeixen els agressors i, a la pràctica, els faciliten i premien amb la seva permissivitat i indiferència. L’assetjament pot arribar a convertir-se en una forma gestió de les relacions laborals i, fins i tot, de lideratge i promoció.

L’assetjament és, actualment, un dels riscs psicosocials més important en l’àmbit laboral, especialment a l’administració pública, incloses les universitats. Aquest pot afegir-se a altres riscs, com l’estrès, el “burn out” (síndrome de la persona cremada), el bullying o la violència ocupacional, provocant una situació d’indefensió molt difícil d’abordar a les possibles víctimes, a més de danys psicològics i emocionals que afecten a la seva salut, a la vida quotidiana i a la familiar de forma inevitable.

L’assetjament s’ha d’entendre com una problemàtica complexa que engloba fenòmens com la discriminació, l’assetjament moral vertical i/o horitzontal, el laboral, el vampirisme social, formes de lideratge tòxic o el més que conegut assetjament sexual. La característica bàsica de l’assetjament és la presència d’una conducta sistemàtica i prolongada sobre una persona, grup o col·lectiu que persegueix una finalitat concreta.

L’estranya organització social estamental de les universitats i les seves lògiques socio-acadèmiques post-feudals, fan de les universitats una terra fèrtil on l’assetjament es desenvolupa com una planta invasora abonada i ben regada. Estudiants, investigadors i docents (PDI) i personal dels serveis i l’administració (PAS) estableixen unes peculiars relacions de jerarquia i poder on, l’assetjador, es pot moure amb una gran impunitat. La teranyina jeràrquica del PDI, que es superposa a l’estructura vertical del PAS, i l’especial relació de dependència deixeble-alumne generen espais de màxim confort i presència per l’agressió psicosocial.

Els esforços que es generen des dels òrgans institucionals per evitar l’assetjament són clarament insuficients, especialment quan s’hi sobreposen interessos ocults que promouen l’estructura de poder, el principi d’autoritat o la preservació de la immaculada imatge de l’acadèmia…

Casos paradigmàtics es donen entre la jerarquia dels grups de recerca i els departaments: els docents “high level” poden tenir nivells de poder sobre altres docents de més baixa categoria, però també sobre estudiants de tercer cicle. Els caps dels grups de recerca, directors de departaments o investigadors principals fan funcions encobertes de cap de personal, de selecció, d’avaluació, etc. Dins d’aquesta jerarquia, la carrera acadèmica i professional de les persones de nivell més baix, altament especialitzades i formades en la majoria dels casos, pot dependre totalment d’aquest “jefe” a nivell laboral.

Quan s’estableix una relació vertical d’assetjament la víctima queda absolutament desprotegida. L’assetjament pot ser sexual o psicològic (mobbing), o una barreja d’ambdues coses. La indefensió de la víctima és tan gran que es veu abocada a la submissió o abandonament ABSOLUT de la seva carrera acadèmica i professional. L’assetjador, normalment revestit d’una pàtina de reconegut prestigi (i principi d’autoritat), impedirà el desenvolupament professional de la víctima en tot el seu àmbit d’influència acadèmica… Això afecta també a una gran part del personal de suport a la recerca, conegut com a PAS de capítol 6 (C6), normalment amb contractes d’obra i servei que depenen directament d’un projecte dirigit per un investigador d’alt nivell. Si no hi ha projecte, es produeix l’acomiadament del C6…, en cas de que no es produeixi una submissió evident.

En alguns casos concrets s’han detectat els que podríem considerar “assetjadors en sèrie”. Persones amb un currículum d’assetjament d’anys d’evolució, amb múltiples víctimes. L’entorn, coneixedor de la situació, ha amagat i protegit l’assetjador mentre ignorava i desprotegia a les víctimes. Situacions que, quan s’han fet públiques, en molts casos l’entorn ha reconegut que ja ho sabien, n’eren coneixedors i no van fer res. “Ja saps com és, és molt passional, se li ha de deixar una mica de marge perquè aporta molts projectes i publicacions, i molts recursos econòmics a aquesta universitat“.

Altres situacions són els lideratges tòxics que afecten a tot un conjunt de persones treballadores. Persones amb actituds autoritàries, arbitràries i capritxoses que generen ambients insalubres a nivell psicosocial: canvis constants (i arbitraris) en les formes de treballar, greuges comparatius entre persones de la mateixa categoria i perfil (tractament diferenciat, privilegis…), ordres contradictòries, molestar a les persones treballadores en els seu temps de descans, menysteiment el seus drets laborals, indiferència… En molts casos aquestes actituds afecten especialment a persones amb característiques especials en la seva jornada com pot ser la reducció de jornada per cura d’avis o infants. S’han detectat centres de treball on les persones afectades amb diagnòstics d’accidentabilitat en el lloc de treball per riscs psicosocials, superen el 25%…

Les relacions resultants entre assetjador i víctima es reparteixen de forma diferent entre els diferents estaments universitaris. En el cas dels estudiants de primer cicle es produeix majoritàriament el conegut com a “bullying escolar” i l’assetjament sexual característic entre grups d’edat post adolescent, això és una evidència. És prou conegut que en la relació estudiant-PDI, per qüestions de jerarquia, més que situacions d’assetjament es produeixen situacions d’abús, principalment sexual. Tot això podria fer semblar que el rol de l’assetjador va lligat al de professorat, però no és així en absolut: va lligat als rols de poder i de jerarquia.

Poder i jerarquia entre les persones treballadores del PAS, també poden generar casos d’assetjament, gairebé com una forma de gestió del personal… Molts “caps” (tant del personal d’administració i serveis com del docent investigador) utilitzen el recurs de l’assetjament per forçar el trasllat “voluntari” d’una persona treballadora que els pugui ser incòmode en el seu equip de col·laboradors: menysteniment, maltracta, canvis de funcions, tasques humiliants, incompliment de drets laborals…, i una pressió constant per foragitar membres de la plantilla que no s’adeqüin al perfil o submissió requerida per l’assetjador. En el cas de que la víctima s’enfronti, la solució de l’empresa sempre és oferir un trasllat a la víctima, justificat-lo per motius de salut… L’assetjador aconsegueix el seu objectiu sense ni tan sols un desgast social dins de l’empresa, al contrari. En molts casos es premia i reconeix com un èxit aquestes maniobres i, fins i tot, en cas d’intervenció de l’empresa, s’opta per la promoció de l’assetjador.

És cert que des de la responsabilitat institucional es treballa per evitar l’assetjament. D’una banda es generen protocols anti-assetjament i s’executen avaluacions de riscs psicosocials, però és clarament insuficient. El sistema és extremadament garantista en la defensa dels drets de l’assetjador, però molt poc eficaç en la defensa dels drets de la víctima i la prevenció de cara a possibles nous episodis. El principi d’innocència de l’assetjador es defensa amb tanta força, en aquests casos, que es deixa a la víctima en situació d’indefensió i vulnerabilitat…, segurament perquè corporativament es potencia la presència d’una jerarquia de poder ben diferenciada en la comunitat universitària.

La lluita contra l’assetjament fa necessària un gran complicitat per part de tota la comunitat i dels responsables de la institució i, també, una major implicació de la inspecció de treball.

És imprescindible la cooperació i promoció de les tasques de vigilància que es fan des de la representació dels treballadors (sindicats i organismes unitaris), que són, normalment, els primeres detectors dels riscs psicosocials. És imprescindible desenvolupar institucionalment, una xarxa preventiva i de protecció, per evitar els casos d’assetjament i intervenir de forma decidida quan es detecten.

Cal fer-ho amb la participació cooperativa i coordinada de totes les representacions de la comunitat universitària: equips de govern, gerència, responsables de seguretat i salut laboral, representació dels estudiants, organismes unitaris, delegats i seccions sindicals… Només així, les universitats deixaran de ser l’actual paradís on els assetjadors es mouen amb absoluta impunitat i desenvolupen estructures de poder i creixement en base a aquesta xacra socio-laboral.

Koki Gassiot i Pintori és membre de la Coordinadora Nacional Confederal de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i responsable de riscs laborals de la Secció sindical dels Col·lectius Assemblearis d’Universitat (CAU-IAC) de la UAB. També forma part del Claustre de la UAB i del Consell Nacional de la IAC.

Març de 2018.

Llibertat Presos Polítics i derogació del 155

IAC PER A LA LLIBERTAT DELS PRESOS POLÍTICS

IAC PER LA DEROGACIÓ DEL 155

Ara és l’hora de bastir entre totes una primavera catalana, ara és l’hora de lluitar per la nostra dignitat i els nostres drets més elementals com a poble i classe treballadora!

Estem en un moment polític i social absolutament excepcional, amb un Estat Espanyol demofòbic, que, amb l’aplicació del 155, va destituir el govern legítim de la Generalitat i va efectuar un cop d’estat de facto a les institucions catalanes per deixar-les sota la seva tutela. Part de l’antic govern a l’exili o empresonat, activistes socials, bombers, docents, regidors, alcaldes, ciutadania en general … empresonats o imputats, acusats de rebel·lió o sedició …

Els darrers dies estem assistint a una nova escalada repressiva de l’Estat amb nous empresonaments i detencions de representants legítims del poble de Catalunya, combinat amb la repressió  a activistes i ciutadania en general que ens mobilitzem amb dignitat contra aquest atac permanent als drets més elementals.

Des del primer moment la IAC no s’ha cansat d’assenyalar que el que estructura la naturalesa d’aquest conflicte polític i social a Catalunya és un conflicte entre democràcia i involució autoritària de l’Estat; davant la il·legal i il·legítima ocupació de diversos departaments de la Generalitat i les detencions que estaven realitzant el 20s forces policials i militaritzades de l’Estat, sumat a la persecució a càrrecs electes i treballadors i treballadores del sector públic i privat, a la ocupació de mitjans de comunicació i impremtes, a la prohibició d’actes i la requisa de materials pel referèndum de l’1 d’Octubre, la IAC es va posar al costat del poble mobilitzat que volia exercir un dret tant bàsic com és el seu dret a l’autodeterminació.

Davant aquest procés d’involució democràtica la IAC va teixir i bastir una xarxa de solidaritat permanent amb l’esquerra sindical de tot l’Estat. Va impulsar actes de solidaritat internacional amb el poble català aquí i arreu a través de les marxes de la dignitat o With Catalonia. El 10-S la IAC va organitzar un acte amb l’esquerra sindical de tot l’estat a Barcelona en favor del dret d’autodeterminació i en defensa del referèndum de l’1 d’Octubre.

Després dels fets del 20s la IAC va impulsar junt amb altres sindicats i moviments socials a Catalunya la plataforma per les llibertats i contra la repressió que va permetre l’èxit de la vaga general del 3 d’Octubre després de la repressió policial de l’1-O.

La IAC també va donar suport a la jornada de Vaga General de 8N, que en aquest cas va tenir un seguiment molt desigual, en un context ja d’aplicació del 155, on a més, es va intentar repetidament i fins a l’últim moment il·legalitzar la vaga per part de la Patronal catalana; amb tota la confusió i desmobilització que això va suposar. Els CDRs van aconseguir, no obstant, tirar endavant una mobilització que va paralitzat el país i que va tenir una presència massiva en totes les ciutats de Catalunya

Però tant la vaga del 3-O com la del 8-N van ser una lliçó exemplar de dignitat, d’autoorganització i mobilització popular que va desbordar les forces institucionals, i que va trencar els esquemes d’un sindicalisme de concertació que sembla que encara no és conscient del canvi de paradigma que ha significat la crisis econòmica i la involució democràtica que estem patint aquí i arreu de l’Estat.

En els darrers dies la IAC i d’altres sindicats alternatius em tornat a activar la plataforma 3-0 per les llibertats i contra la repressió per la llibertat dels presos polítics, en defensa de l’autogovern de les nostres institucions, contra  el 155.

En la seqüencia que va del 20s a la proclamació de la república del 27-O, va quedar palès que només l’autoorganització popular i l’impuls d’un sindicalisme alternatiu i combatiu podran donar una resposta a l’altura de la greu agressió que estan vivint les classes treballadores d’aquest país i les seves institucions.

És per això que des de la IAC estem compromesos impulsar i/o participar de totes les iniciatives que malden  per la llibertat dels presos polítics, en defensa de l’autogovern de les nostres institucions, contra la repressió i el 155.

Davant l’actual deriva autoritària cal aixecar un front ampli i democràtic antidepressiu i simultàniament passar a l’ofensiva dels drets socials: enfortir i nodrir totes les solidaritats, aixecar entre totes una agenda social antiausteritària des dels moviments socials per guanyar totes les llibertats: polítiques, socials i econòmiques.

Ara és l’hora de bastir entre totes una primavera catalana, ara és l’hora de lluitar per la nostra dignitat i els nostres drets més elementals com a poble i classe treballadora!