Contra la precarietat i la repressió aquest 1 de maig aixequem el sindicalisme combatiu:
Una eina de lluita i autoorganització permanent de la classe treballadora.
«la tradició dels oprimits en ensenya que l’estat d’excepció en què vivim és la regla». Walter Benjamin
Aquest any es compleixen 132 anys de la Revolta de Haymarket a Chicago que va signifcar la consecució de la jornada de 8 hores a molts sectors industrials als EEUU. El primer de Maig recordem als afusellats George Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons, August Vincnet Theodore Spies i Louis Lingg i a totes les companyes i companys que cada any pateixen repressió per lluitar pels drets de les treballadores. Per exemple a Colòmbia només al 2017 es van produir 212 agressions amb el resultat de 22 morts.
“La crisis ha quedat enrere” ens diuen mentre la població en risc de pobresa arriba al 19’2%, la pobresa infantil a Catalunya s’enfila a un 30%“ i els desnonaments segueixen sent la norma mentre es dispara la bombolla especulativa dels lloguers.
Ells diuen :“les reformes laborals generen ocupació de qualitat”, mentre l’atur afecta a 419.000 persones a Catalunya i més de dos terços no cobrem prestacions; la majoria dels contractes que es generen són temporals i a temps parcial, el 12% dels que treballem no sortim de la pobresa i les dones cobrem un 24% menys per la mateixa feina: la feminització de la pobresa creix i la invisibilització del treball reproductiu i la violència de gènere configuren un sistema de doble explotació i opressió (de triple opressió a totes les immigrants).
Ells diuen: “Estem modernitzant els serveis públics i el model de pensions” mentre el govern de l’Estat privatitza les pensions i ens roba els 68.000 milions d’€ que hi havia al 2011 a la guardiola i els pensionistes perdem prop de 700 euros cada any des del 2010. L’administració de l’Estat signa acords de “millora de condicions laborals” amb el sindicalisme de concertació que ens fa perdre poder adquisitiu. Tot això mentre a Catalunya es perpetua la retallada del 14% en la despesa pública en la Sanitat mentre en ensenyament, la inversió segueix a la cua de l’Estat i d’Europa quan per llei hauria d’arribar al 6% i mentre (via 155) és renoven concerts a les patronals de l’educació i no s’implementa la llei de la renda mínima garantida.
La repressió sindical és una de les més silenciades i a la vegada més generalitzada. Avui la precarietat laboral permet als empresaris utilitzar l’acomiadament o la no renovació com eina preventiva per impedir la constitució de seccions sindicals. Però la repressió arriba a més aspectes, desenes de companyes sindicalistes estan sent perseguides i empresonades per lluitar. La IAC no ens lliurem d’aquesta repressió, companys, com el Koki Gassiot (CAU-IAC), amenaçat amb 11 anys de presó per defensar la Universitat Pública, en Ramon Font, portaveu de la USTEC-IAC denunciat per defensar la immersió lingüística i el company Cartanyà de Tarragona perseguit per participar a la vaga del 3 d’Octubre.
Les dones treballadores en general i el moviment feminista en particular han donat tota una lliçó de capacitat de mobilització, la vaga general del 8 de març ha estat històrica, les reivindicacions que van portar la vaga continuen presents. Igualtat de salaris, d’oportunitats laborals, fi de l’assetjament han d’estar presents també el 1 de maig.
La gent treballadora moltes vegades ha de marxar dels seus territoris natals per fugir de guerres, desastres o de la pobresa i la fam. Avui veiem com moren companyes a la mediterrània i com a les migrats i refugiades que viuen a Catalunya se ‘ls neguen els drets de ciutadania i/o han d’afrontar infinitat de dificultats per assolir la nacionalitat o la residència. Des de dissabte 21 d’abril l’assemblea de migrants i refugiades està tancada a l’antiga escola Massana per reclamar els drets que els corresponen com a persones.
Vivim en un món el 8 % de la població té el 85% de la riquesa global, un sistema irracional que concep els ecosistemes com mercaderies i amenaça de destruir la vida al planeta. Però també vivim a un món en el que les persones no es resignen i lluiten amb esperança per millorar les seves vides i deixar un món millor per a les generacions futures. Cal que l’ energia social és constitueixi també en autoorganització sindical en els centres de treball.
Davant els atacs a la sobirania popular, davant la involució democràtica, les retallades, la persecució d’artistes, activistes, polítics, mestres, bombers, les privatitzacions i la precarietat, posem la vida en el centre, unifiquem les lluites i construïm entre totes una agenda comuna dels moviments socials i el sindicalisme combatiu i portem les reivindicacions del carrer a tots el centres de treball. Contra la precarietat i la repressió aquest 1 de maig aixequem el sindicalisme combatiu!
Igualtat
Llibertats
Solidaritat
Pensions i sous dignes!
Font: web iac.cat